Víctor Alvaro, Savina Figueras, Pierre Robitaille, Nicola-Frank Vachon
Il·luminació:
Christian Fontaine
Escenografia:
Christian Fontaine
Vestuari:
Érica Schmitz
Vídeo:
Marilyn Laflamme
Autoria:
Eva Vilamitjana
Direcció:
Eva Vilamitjana
Sinopsi:
Què fa que, quatre-cents anys després de la mort del seu autor, El Quijote es consideri encara una novel·la d'una modernitat extraordinària? Segurament, el fet que l'obra transcorri en la frontera entre la realitat i la ficció, entre la raó i la bogeria, entre l'art i la vida. També transita per aquest territori el muntatge creat per les companyies quebequeses Sortie de Secours i Pupulus Mordicus i la catalana Gataro, una producció multidisciplinària que barreja llengües i que combina actors reals amb titelles i elements audiovisuals.
Alonso Quijano tornarà a convertir-se en el Quixot per defensar les seves veritables aventures davant de falsificadors com Avellaneda. És el pla "real" d'una representació en què el mateix Cervantes i el seu personatge ens mostraran fins a quin punt és ambigua la relació entre la ficció i la vida. I la ficció queda en aquest muntatge en mans dels titelles de la companyia de Maese Pedro, que mirarà de portar a escena Las aventuras de Don Quijote de la Mancha.
Tot plegat és un joc escènic entre la interpretació real i el llenguatge dels titelles que va néixer en el marc de l'International Performance Arts Meeting (IPAM) del Grec Festival de Barcelona, gràcies a la sintonia entre el quebequès Philippe Soldevila i Víctor Álvaro, principals responsables de les companyies Sortie de Sécours i Gataro (aquesta última resident a l'Almeria Teatre), a les quals s'afegeix l'experiència en teatre de titelles dels també quebequesos Pupulus Mordicus.
Crítica: Les véritables aventures de Don Quichotte
Nascuda arran de la trobada –i bona entesa– entre Philippe Soldevila, màxim responsable de la companyia Sortie de Secours, i Víctor Álvaro, cap visible de Gataro, companyia resident a l’Almeria Teatre, Les véritables aventures de Don Quichotte de la Mancha és una proposta multidisciplinària estrenada al Quebec que, després d’haver passat pel Festival d’Almagro, es presenta a Barcelona dins el marc del Festival Grec.
Acompanyats de la música en directe de François Leclerc i de les delicioses marionetes de Pupulus Mordiscus, el Quixot i el seu fidel escuder s’enfronten novament a molins, ovelles i cavallers, però sense fer-ne la raó principal, ja que aquesta vegada, l’objectiu no és donar a conèixer les ja sabudes aventures del bon cavaller sinó el de fer-nos reflexionar sobre la línia, tan fina de vegades, que separa la realitat de la ficció, la raó de la bogeria.... I ho fan donant més rellevància a alguns dels personatges secundaris de l’obra de Cervantes, com la neboda, el batxiller Carrasco i, sobretot, Maese Pedro, interpretat per l’expressiu Pierre Robitaille, i el seu teatre de titelles que els permet incloure la ficció dins la ficció. Un joc de miralls que també posa en relleu la necessitat de fer valer la veritat i defensar allò autèntic enfront de les falsificacions; en aquest cas, el dret del Quixot cervantí a reivindicar-se com a vertader enfront del que va escriure Alonso Fernández de Avellaneda.
La proposta es construeix, així, des d’una visió polièdrica que, bo i respectant l’essència i el sentit original, altera l’ordre cronològic –amb la voluntat explícita d’incidir més en la segona part de l’obra–, equilibra protagonismes, hi afegeix un lleuger to reivindicatiu –el nom de la neboda– i un encertadíssim i divertit documental en què diversos “testimonis reals” expliquen la relació que van mantenir amb don Alonso Quijano, els fets que van viure i la seva valuosa i peculiar opinió personal.
Don Quijote (Nikola-Frank Vachon) i el seu fidel escuder (Pierre Robitaille), juntament amb Savina Figueras (la neboda) i el polivalent Víctor Alvaro confegeixen un quartet singular i ben avingut que, a banda d’aquests papers principals, també es desdobla en molts d’altres a través d’un treballat joc teatral.
Tocs d’humor i la presència dels imprescindibles selfies i youtubers que n’han de fer difusió per la xarxa contribueixen a donar-li un toc jove, fresc i juganer, que potser desdibuixa una mica l’immens treball realitzat.
Un espectacle de dues hores de durada, amb una segona part molt més àgil, que barreja català castellà i francès –peculiaritat a la qual l’oïda s’acostuma ben aviat– que presenta l’avantatge de ser apte per a un públic molt ampli però amb l’inconvenient de ser una mica massa llarg.
