L'esbudellador de Whitechapel

Musical

informació obra


Composició musical:
Josep Ollé
Direcció:
Marga Parrilla, Oriol Estefanell
Direcció Musical:
Esteve Costa
Intèrprets:
Roger Borrull, Clara Altarriba, Mónica Portillo, Mireia Casado, Víctor Genestar
Interpretació musical:
Marc Sumsi, Maria Tió, Teresa Noguerón, Laia Reverté, Rafel Iniesta
Escenografia:
Ramon de los Heros
Il·luminació:
Laura Clos (Closca)
Coreografia:
Ricardo Molar
Vestuari:
Giulia Grumi
So:
Dani Tort
Sinopsi:

L’any 1888 a Whitechapel, el barri més marginal del Londres del moment, van començar a aparèixer cossos de prostitutes degollades i esbudellades.Tot i els esforços de la policia i de la gent del barri, l’assassí mai no va ser descobert i encara ara es desconeixen els motius i la identitat del que fou el primer assassí en sèrie mediàtic de la història moderna, fins ara.
L’Esbudellador de Whitechapel reviu aquesta crònica negra de la mà de cinc dels protagonistes dels fets, acompanyats pels veïns que van viure en primera persona aquestes morts, per desvetllar-nos què va passar realment en aquell ball de secrets, pactes, amors i traïcions que ens transportaran directament al Londres del XIX.
A Whitechapel hi ha un secret que ha estat amagat durant més d’un segle… res no és el que sembla.

Crítica: L'esbudellador de Whitechapel

29/09/2014

Un musical "gore" amb rerefons tràgic

per Jordi Bordes

Cal celebrar l'empenta del repartiment a afrontar un musical complex com és el de "L'esbudellador de Whitechapel". Parteix de la llegenda de Jack, el destripador i li dóna un possible final, tant lícit, com qualsevol altre. És un musical de petit format que, no per això, es conforma amb poc. És ambiciós en la forma i el contingut, a vegades potser massa i tot. D'entrada, és una molt bona solució el joc de màscares que permet desdoblar personatges a partir d'un codi senzill. Potser caldria afinar una mica més en aquest treball i aprofitar els personatges caricaturescos de la commedia dell'arte per bastir la peça. Perquè el problema principal de l'obra és voler ser tràgic amb una història que li sentaria molt bé pessics exagerats de comèdia. 

És evident que aquesta obra persegueix un objectiu ben diferent al de No són maneres de matar una dona (Artenbrut, 2004) en què la necessitat de fer-se famós de l'assassí i la poca traça del policia construïen una comèdia musical de referència. A La monja enterrada en vida (La Seca, 2012) es tractava un fet luctuós i sanguinari amb una desinhibició que inquietava i divertia. Segurament, el to més adequat per construir aquesta peça sobre l'assassí de Londres, amagat per la boira i malaltís per alguna obessió a descobrir, seria el de grand guignol. Així, l'aire tràgic d'assassinat rere assassinat podria disparar algun joc metateatral entre els actors i el públic, sortint dels seus personatges tètrics. Un excés de sang i fetge, però sobretot, de pesantor en la psicologia dels persomattges, necessita un anticoagulant perquè llisqui millor la partitura.

És un privilegi sentir la música en directe d'un quintet, el mateix nombre que actors a escena, el que remarca el pes que se li vol donar a l'obra. Musicalment, llueix en les balades, en els monòlegs interiors dels personatges que serveixen per explicar les raons d'aquelles accions, sinceres o equivocades. Són peces precioses, per sí soles i en què els actors afinen al màxim. També està ben trabat un dels temes finals, cantats a cinc veus, en què es van desvetllant, ja,  totes les cartes. Però massa passatges hi ha que es perd l'atenció al cant i que la interpretació no ajusta bé la intenció de cada frase, que pot ser contradictòria...

Trivial