Notes de revisió a la crítica del juny del 2019
No anul·larem res del que vam dir el juny del 2019 (es manté a peu d'aquestes notes, agafades al vol). Ara, revisitada la producció a la Badabadoc, potser la millor sonoritat de l'espai ha permès disfrutar-la millor. I trobar-hi algun element més de reflexió.
Pablo Ley va decidir agafar aquest conte i canviar la veu de la narració: Ara, no és el cavaller el que descriu, si no l'òmbra misteriosa (l'ànim de la germana morta). Manté, això sí, la sensació de text llegit, carregat d'adjectius, amb imatges que evoquen allò que l'escenari (per auster) no pot projectar. En aquesta nuesa, està la seva intenció, en donar valor a la paraula i que es narri com una història a cau d'orella.
En qusta adaptació, l'actriu Núria Bonet es transforma per moments amb el cavaller romàntic o amb el germà corromput per la mala consciència. El so remarca la descripció i escalfa l'ambientació. Des de la nuesa de la sala (amb molt poca alçària per a penjar-hi els focus o per a representar la mansió en runes de la casa Usher) se'n desprèn una certa angoixa. Perquè la limitació d'espai dóna un punt claustrofòbic. L'actriu, ara sí, no s'escapa a la mirada, fuig, això sí pel seu personatge neguitós, nerviós, amb necessitat de percebre com creixen les arrels i co el cavall s'atansa la mansió. Potser espera un petó que l'alliberi esperant la sortida romàntica de La Bella dorment.
Gràcies als focus (els ulls del drac) es permeten ombres allargassades, inquietants a la paret del fons. Es reserva un filtre verd per al quadre esperançador (l'únic) d'una dinastia que pronostica mort, oblit i runa. Els corbs, inanimats, ni grallen. Emmarquen l'estampa des d'un racó de l'espai. i, accidentalment, picossegen el tul del vestit de núvia, una ombra blanca, com la Lluna Plena que s'escola per l'escletxa de la teulada.
Anotacions del 16 juny 2019
Pablo Ley és un despert adaptador de novel·les al teatre. Ho va fer amb aquella mítica Homenatge a Catalunya/ Homage to Catalonia (Romea, 2004) o amb La maternitat d'Elna (Club Capitol, 2009). Ara ha volgut agafar la novel·la inquietant d'Edgar Allan Poe i transmetre la mateixa angúnia del lector. Tot i el treball i la intenció de l'actriu, la peça acaba representant la trama, però perd bona part del brou, de les raons per les que els dos germans de la Casa Usher no són símplement víctimes i botxins si no que també parteixen d'un passat d'enveges que encén l'espurna del crim.
No cal una maquinària escènica potent per explicar una història de por. Es pot recórrer a la senzillesa d'un narrador que va assumint els papers de l'auca (com Jordi Bosch a La partida d'escacs) per exemple. El problema és que la posada en escena juga amb una il·luminació fidel a l'ambient lúgubre i d'incertesa però hi ha un espai massa sonor massa descriptiu, quasi previsible. També l'espai és estrany. Perquè hi ha unes butaques molt suggerents i uns corbs que no faran cap funció però que apropen a aquell univers, però, en canvi, un rellotge enmig d'unes fulles que despisten i no aporten res. Com si hi hagués la sensació que falta omplir aquell buit. En realitat, és l'actriu, Núria Bonet, la que omple tot l'espai. Potser li falta un punt de solidesa d'aguantar la mirada als espectadors, de trencar el seu ritme de dicció, de buscar més matisos en el volum. Però és indiscutible que ella s'hi entrega en cos i ànima i que tothom li celebra la feina. Una bona referència seria el treball d'Anna Güell a Carola, en aquell mateix (insòlita) sala. Enka Alonso també va desarmar al públic en aquella sala amb un monòleg inquietant, i una il·luminació minimalista a Dolça Sodoma meva.
És molt habitual que l'ambient gore arribi al teatre en forma de comèdia (com la celebrada opereta Ruddigore o la nissaga maleïda o la més popular Swenney Todd). Dagoll Dagom va fer un musical sobre el món de Poe, que just l'any passat el van reversionar en to de cabaret els de Gataro (Poe, 2018,Teatre Almeria). Qui va aconseguir traslladar l'angúnia va ser Calixto Bieito amb el Desaparecer, en què la música en directe de Maika Makovski i el patir un pèl sobrerepresentat d'Echanove tensava el públic. La por és un element molt volàtil en el teatre. Si no es consolida amb l'humor cabareter (Cabaret Lecoq) pot caure perillosament en un estrany bucle de tòpics, que descriu molt bé el quadre però perd tota la densitat de la boira.
