Liebestod

Teatre | Nous formats

informació obra


Direcció:
Angélica Liddell
Sinopsi:

Què deuen tenir a veure la tragèdia clàssica i una cursa de braus? N’explora els elements comuns Angélica Liddell, una creadora que, en el seu teatre, recorre uns camins propis i personals. Ara, pren com a títol una expressió que apareix en l’ària final del Tristany i Isolda de Wagner i que inclou en un únic mot els conceptes d’amor i de mort. No és estrany que aparegui aquí, amb força, la figura de Juan Belmonte, el torero tràgic i espiritual per excel·lència, posseïdor d’un temperament fosc i que acabaria suïcidant-se. Tant en una tragèdia clàssica com en una cursa de braus, l’home s’enfronta al seu destí, potser a la mort. I, de la mateixa manera que en l’amor, la tauromàquia ens posa en contacte amb les emocions més autèntiques i primàries. Les primeres tragèdies àtiques començaven amb sacrificis d’animals sagrats com a ofrenes a la divinitat. La tragèdia i la tauromàquia provenen, doncs, de la mateixa violència primigènia que trobem en la vida, tant en el sexe com en un part o bé en la mort. Deia Valle-Inclán que si el teatre del seu temps hagués estat capaç de transportar la violència estètica d’una cursa de braus a l’escenari, hauria estat un teatre “tan heroic com la Ilíada”. Amb aquestes reflexions de fons, Angélica Liddell i la seva companyia creen en escena un seguit de “quadres metafísics” basats en episodis de la vida del Pasmo de Triana, com es coneixia el que es considera fundador de la tauromàquia moderna. Liddell porta a l’escenari nens i nenes per batejar, gats d’angora que porten sort al torero o bé pistes que apunten cap a aquella Àfrica a la qual Belmonte somiava de viatjar per caçar lleons.

Signa la posada en escena aquesta dramaturga, directora, actriu i escenògrafa nascuda a Figueres l’any 1966. Liddell s’ha convertit en un dels noms més respectats de l’escena, amb una trajectòria internacional extensa que ella ha basat en una forma dissident i sovint incòmoda d’entendre l’escena. Va fundar la companyia Atra Bilis Teatro l’any 1993 i ha escrit dramatúrgies que s’han traduït a idiomes que van des del francès fins al rus i des de l’anglès fins al polonès. Té una carrera esquitxada de premis prestigiosos, entre els quals hi ha el Premi Nacional de Literatura Dramàtica (2012) a Espanya, un Lleó de Plata de la Biennal de Venècia (2013) o el títol de Chevalier de l’Ordre de les Arts i les Lletres que li va atorgar el Ministeri de Cultura de la República Francesa el 2017 passat.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Liebestod

24/07/2021

A pit descobert

per Jordi Bordes

L'amargor de Liddell és tant antipàtica com acariciar un gat a repèl. La paraula de l'artista es llença a tomba oberta. En aquesta metàfora de la tauromàquia (empassant-se el fantasma de Juan Belmonte i tota la iconografia més tradicional) s'hi abraona sense capa, a pit descobert. La bèstia que l'escruta, des de la petitesa per la grandiositat de l'espai és el públic. Amb el groc de fons (malestruc perals toreros i per als teatrers), apuntala els peus al mig de l'escenari, sense tocar el prosceni i expulsa els seus improperis dolorosos i implacables. Ella recita el seu Testament social com si no hi hagués un demà. Necessita posar-se al límit per tensar l'amor al teatre i l'odi repulsiu als espectadors (no salva ni l'apuntador).

Angélica Liddell té una contradicció contínua que persuadeix. Per una banda, persegueix les imatges més destil·lades, de major contundència, com postals inoblidables. Per una altra, li pot la paraula (i tothom li aplaudeix i li riu o s’hi enerva) amb aquesta mirada tant egocentríssima però d’una claredat i fredor que fa feredat. El seu teatre del dolor (fent-se talls gratuïtament ) o criticant postures aparentment progres (com el feminisme i els sindicats d’actors) la situaria en files reaccionàries però és que ella només busca posar-se a l’abisme i provar de llençar-s’hi. El seu teatre és radical i no deixa ningú indiferent. Torna a repetir-se aquesta remor en aquest Liebestod, un homenatge al torero Juan Belmonte. Ella s’encara al brau (i al públic) sense capa, quasi implorant que li passi per sobre per poder tenir la mort èpica que l’exaltaria als altars, amb Artaud, Rimbaud o Passolini. Mentre el toro no ataca, ella prova de provocar-lo fotent-se amb la democràcia, la societat francesa que la venera i els premis que ha anar rebent (i els que ha refusat, com el Nacional del 2019, ofert pel CoNCA).

Liddell compta amb una desena de figurants que, en prou feines, creuen paraula. Ella sola amb una gilette podria explicar tot el que pensa del món hipòcrita d’avui. No hi ha titella que no sigui escapçat. La seva adjectivació és barroca i insaciable. S’expressa des d’una amargor i posant-se ella mateixa a la diana. És una nova generació de Leo Bassi, que ja ha perdut la necessitat d’empatitzar. Evoca imatges i paraules com una metralleta. I que cadascú s’empassi com vulgui la tragèdia. Deia aquell anunci que Soberano es cosa de hombres. Doncs, ara podríem dir que, si parlem de Sobirania (artística) és cosa de Liddell.