Un home torna a casa després d'una llarga absència. Es troba amb unes arrels familiars que ja no li convenen. Ningú no sap qui és ni d'on ve. Ha de reconnectar amb la seva pròpia identitat. Una vella bicicleta el motiva per començar a buscar les arrels. Pujat al vehicle de dues rodes, mesurarà la seva vida i sortirà a la recerca d'un nou full a capgirar.
En un món ple de realisme màgic i màgia de joguina, la bicicleta és més que un mer objecte. És un component fonamental de la vida que cal muntar per mantenir-se en moviment.
DynamO Théâtre forma part del panorama teatral juvenil del Quebec des de fa més de 40 anys. Amb les seves 25 produccions originals representades a tot el món per a més de 1,5 milions d'espectadors, la companyia contribueix innegablement a renovar la pràctica del teatre per al públic jove. El seu enfocament únic desafia, reflecteix i defineix l'art del moviment acrobàtic i el clown al teatre, duent a terme el seu treball amb la mateixa fogositat i passió que tenia quan va començar el 1981.
Respon a l'etiqueta del théâtre bien fait. La companyia quebequesa Dynamo Théâtre sap atrapar amb una arrencada un punt terrorífica, que de seguida es transforma en una mena de realisme màgic en el qual el protagonista, reobre calaixos i memòria, d'una família que ja no hi és. Com qui buida un pis dels avis. En aquest espai un punt fantasmagòric, es van desvetllant els records, els jocs, les bicicletes de la infància. Possiblement, els equilibris per pujar dalt d'un escriptori, sempre carregat de papers, de misteris, d'una olor d humit que constata el pas dels anys.
El protagonista que hi entra a desgrat va quedant-se atrapat i despenjant-se de l'atonia. Tot i això, la peça sorprèn per alguns efectes del teatre negre d'objectes. No hi ha la clàssica llum ultraviolada, però sí una il·luminació molt mesurada per permetre que esdevinguin situacions màgiques, aparentment impossibles. I, és clar, en aquesta tessitura hi caben les acrobàcies en bicicleta de l'artista protagonista. La potència de l'escriptori recorda la força de l'oficina de Déjà vu de Manolo Alcántara. Hi ha una trama mínima que permet sintonitzar la manipulació subtil d'objectes (més aviat la seva desaparició) i la disciplina de bicicleta acrobàtica. L'escriptori esdevé un Horricreu dels de Harry Potter però la magnètica espectativa de les llantes de bicicleta penjades per l'aire deceben. En el fons, al costat d'un teatre ben fet no sempre hi ha l'ànima per commoure i transportar l'espectador. Potser la voluntat d'espectacularitat desenfoca els marcs de les fotos dels familiars, que se'l miraran, de nou, amb l'angúnia d'aparèixer en un mercat vell, convertit en relíquia de segona mà.
