“Si apagamos las luces, encontramos que el silencio es el mismo que hace treinta o cuarenta años, y la oscuridad es la misma. Es como si el tiempo no hubiera pasado, está aquí, inamovible.”
El públic entra al teatre a les fosques. Fa fred i se senten ecos de sorolls amb origen incert. Guiats per llanternes i per la veu de l’artista visual Edurne Rubio, comença un recorregut imaginat per les coves d’Ojo Guareña, a Burgos.
Proper a l’exercici antropològic, aquest espectacle immersiu crea una tensió entre el que veiem i el que sentim, entre el teatre i la cova, i entre el present, la memòria i la imaginació. S’escolten les veus gravades del grup d’espeleòlegs locals que van explorar Ojo Guareña entre els anys cinquanta i setanta del segle passat. Mentre recorrem platea i camerinos, esoltem anècdotes que descriuen les coves com un espai d’aprenentatge i de llibertat en els anys igualment foscos de la dictadura franquista. “Aquí se cantaban canciones subversivas… Aquí hablábamos de lo que no se hablaba en la escuela”.
Amb elegància i una estètica detallada i coherent, Edurne Rubio proposa una trobada entre la nostra experiència sensorial de la foscor – sempre íntima i poderosa – i una narració col·lectiva i documental que qüestiona la linealitat de la Història amb majúscules. Similar a l’exercici de Txalo Toloza i Laida Azkona a Teatro Amazonas, aquí els fets passats també es reordenen en un complex marc d’afectes i subjectivitats. Light Years Away és un passeig per un túnel on, en paraules del periodista Pablo Caruana, cada frase obre un abisme per revisitar la nostra memòria històrica: guerra civil, franquisme i resistència ideològica.
A banda de poder experimentar Light Years Away, durant el TNT també es podrà veure en obert la pel·lícula Ojo Guareña a la web del festival, documental sorgit del mateix procés de creació.
Edurne Rubio ens convida a una expedició per la cova d’Ojo Guereña, una de les més grans del món ubicada al nord d’Espanya. Light years away parteix del testimoni del seu pare i els seus tiets, que entre els 60 i els 80 van ser grans aficionats a l’espeleologia. La creadora planteja una peça documental que explora tant el valor històric de la cova (on s’hi han trobat nombroses restes), com el que va suposar per a la seva família.
Fins aquí, tot “normal”. La particularitat del muntatge és que ens repta a viure l’experiència en la foscor literal de la cova. Així, seguint un ritme pausat, les úniques llums que veiem durant la “travessia” són les de les llanternes dels espeleòlegs en projeccions de vídeo. Exceptuant alguna sorpresa lumínica, l’espectacle, més radiofònic que escènic, se sustenta principalment en l’àudio i els sobretítols.
Etiquetes a part, la immersió a una cova no pot ser gaire extrema des de la còmoda butaca d’una sala per a més de 300 persones. L’experiment et deixa amb ganes d’anar més enllà: proximitat, recorregut per l’espai, joc amb la resta de sentits... La llista de possibilitats és gran i experimentar vol dir buscar millores. Cal seguir investigant.