Limbo

Dansa | Musical

informació obra


Autoria:
Ariadna Peya, Míriam Escurriola, Projecte Nisu
Intèrprets:
Mariona Castillo, Tatiana Monells, Ariadna Peya
Interpretació musical:
Clara Peya,
Il·luminació:
Jordi Berch
Ajudantia de direcció:
Lluís Parera
Composició musical:
Clara Peya
Coreografia:
Ariadna Peya
Direcció:
Míriam Escurriola
Dramatúrgia:
Marc Rosich
Direcció Musical:
Clara Peya
Producció:
Bohemia’s Produccions
Companyia:
Projecte Nisu
Sinopsi:

Què passa quan t’identifiques amb un gènere que no és el que el teu cos determina?

"Limbo" és la història d’un trànsit. Les vivències i l’imaginari de l’Albert, que abans era la Berta.

Crítica: Limbo

13/02/2015

‘Limbo’, l’angoixa del no-lloc

per Mireia Izard

Que un espectacle et vagi captivant a poc a poc fins que acabes totalment absorbit per l’emoció fins al fos final és complicat. Més encara si parla d’un tema del que tu, aparentment, et sents llunyà. Doncs aquest fenomen és el que aconsegueixen els artistes de L’Era de les impuxibles a ‘Limbo’, el viatge de la Berta fins a ser l’Albert.

En un escenari buit (on el piano que toca la Clara Peya pren un cos majestuós) una actriu (Mariona Castillo) i dues ballarines (Ariadna Peya i Tatiana Monells) fan que l’espectador entri a la ment de la Berta-Albert en un dels moments més importants de la seva vida. Les melodies plenes intensitat composades per Peya especialment per l’obra i les coreografies doloroses de les dues ballarines expliquen sense necessitat de paraula els dubtes, les incomoditats, les pors i la tristesa d’una persona que no troba ni el seu lloc ni l’etiqueta que li correspon. Com es pot encaixar quan s’ha nascut dona però et sents home? Malgrat que el dilema del protagonista és extrem, tothom s’acaba reconeixent en qui li dóna vida, Mariona Castillo. Tots alguna vegada hem estat descol·locats, rebutjats, desorientats i, per aquí t’atrapa la dramatúrgia que Marc Rosich ha fet per l’obra basant-se en textos de dos nois que han viscut aquesta experiència. Li fan falta pocs minuts perquè el públic empatitzi amb Castillo i es comenci a plantejar per què necessitem classificar i posar nom a tot allò que ens envolta.

‘Limbo’ tracta un tema sensible i, a més, ho fa des d’una òptica que no estem acostumats (els nois que neixen noies). Podrien haver caigut en el moralisme o en el teatre documental però la companyia ha sabut trobar l’equilibri poètic necessari per remoure el públic tant emocionalment com mentalment i no ser sensacionalistes. Aplaudim doncs el teatre valent fet amb bon gust i deixem-nos arrossegar per l’emoció.


Trivial