Living with the lights on

informació obra



Producció:
Actors Touring Company
Direcció:
Lluís Pasqual
Autor:
Jean-Claude Grumberg
Sinopsi:

L'apassionant història real d'aquest actor de la Royal Shakespeare Company explicada per ell mateix. Addicte a l'alcohol i malalt mental amb trastorn bipolar, Lockyer va viure al límit durant gairebé deu anys. De la seva experiència, en neix aquest divertidíssim monòleg. Paraules i presència.

Crítica: Living with the lights on

09/11/2017

Com es pot convertir la demoníaca bipolaritat en una festa teatral? El gran Mark Lockyer en té la resposta

per Ramon Oliver

I per començar, un bo te amb pastes. O amb galetes Maria , si l’hora del te t’agafa una mica lluny del Regne Unit. Així, és com Mark Lockier – que abans, ja s’ha encarregat de ser ell mateix qui reparteixi també els programes de mà de l’espectacle- ens rep a tots plegats. El que és a punt d’explicar-nos, és la seva pròpia història. I aquestes coses tan íntimes, millor fer-les després d’haver trencat ja el gel ,i d’ haver creat una mena d’empatia instantània. I en Mark, de crear empatia, en sap força. O potser són tots els intèrprets anglesos -tan habitualment pletòrics de gloriós talent-  els que saben fer això? El que saben també fer molt bé aquests actors , és transformar en gran espectacle els seus problemes més dolorosos. Només cal recordar com ,fa  tres temporades, Edward Petherbridge va convertir el vessament cerebral que va patir mentre es disposava a interpretar “El rei Lear” en “My Perfect Mind”, un muntatge en el qual abordava aquell drama personal amb bon sentit de l’humor.

Però tornem al te, un beuratge que, com els britànics saben molt bé, posseeix propietats gairebé màgiques que poden resultar útils en qualsevol circumstància. Només cal fixar-se en les pelis britàniques per comprovar-ho: a la més mínima que un personatge pateixi una crisi, o un bon ensurt, o un disgust molt fort, sempre hi ha algú altre que li ofereix una tassa de te per tal de reconfortar l’ho. Doncs un cop el te ha començat ja a fer-nos efecte, Lockier ( molt atent també a les ben tremendes circumstàncies polítiques que pateix la ciutat a la qual ha vingut a presentar la seva proposta, la nostra Barcelona) comença ja a explicar-nos com va ser la trobada amb el diable a partir de la qual, tota la seva existència va canviar radicalment.  I ho fa, per cert, amb tant sentit de l’humor ( encara que es tracti d’un humor diferent, molt més gamberro, molt més salvatge)  com el que exhibia Petherbridge a l’hora de narrar-nos la forma com el cervell el va deixar tirat quan era a punt de ficar-se sota la pell de Lear. I per cert que també Shakespeare va tenir molt a veure ,amb el trencament visceral patit per Lockier. L’actor es trobava interpretant el Mercutio de “Romeu i Julieta” al teatre de la Royal Shakespeare Company amb seu central a la població natal del genial bard, quan un dimoni que no era altra cosa   que la bipolaritat que s’havia escolat a la seva vida, va fer acte de presència . Però això, ell, va trigar molt en saber-ho. Ell, l’únic que veia llavors era aquest dimoni temptador que l’arrossegava a posar en perill la seva carrera comportant-se a l’escenari de la forma més eixelebrada . I que ficava també el nas a la seva vida privada, que es debatia llavors entre una relació de parella assentada al llarg de set anys, i un nou i apassionat amor que tampoc se’n va poder lliurar dels seus arrauxats atacs d’agresivitat.

Tot aixó, Lockier ens ho transmet no pas des de la posició de qui sap que amb un xic de xantatge emocional, ja té el públic ficat a la butxaca, sinó des de la posició de qui sap que, a l’escenari, tot és i tot ha de ser teatre. És a dir: Lockier en tindria prou amb fer-nos un relat seriós de la seva baixada als inferns per aconseguir que els espectadors ens sentíssim tocats per les seves paraules. Però això, no és pas el que ell busca. Això, fins i tot implicaria trair una mica el seu talent. I quan es té tan de  talent, quan no es busca pietat sinó complicitat, i quan s’estima prou el món de l’espectacle com per saber que a la vida tot és susceptible de transformar-se en gran espectacle, no es poc caure en segons quin paranys. És per això mateix, pel que Lockier crea un espectacle fantàstic, sovint hilarant, sempre enginyós , sempre sincer des de la mateixa impostura marcada pel fet teatral, i commovedor quan toca com no ho aconsegueixen ser tantes altres propostes que tenen el pilot automàtic dirigit cap a la calculada nota commovedora.  Esclar que res de tot això seria possible, si sota la pell d’aquest dimoni, no es trobés un actor absolutament sensacional.