I per començar, un
bo te amb pastes. O amb galetes Maria , si l’hora del te
t’agafa una mica lluny del Regne Unit. Així, és com Mark Lockier – que abans,
ja s’ha encarregat de ser ell mateix qui reparteixi també els programes de mà
de l’espectacle- ens rep a tots plegats. El que és a punt d’explicar-nos, és la
seva pròpia història. I aquestes coses tan íntimes, millor fer-les després
d’haver trencat ja el gel ,i d’ haver creat una mena d’empatia instantània. I
en Mark, de crear empatia, en sap força. O potser són tots els intèrprets
anglesos -tan habitualment pletòrics de gloriós talent- els que saben fer això? El que saben també fer
molt bé aquests actors , és transformar en gran espectacle els seus problemes
més dolorosos. Només cal recordar com ,fa
tres temporades, Edward Petherbridge va convertir el vessament cerebral
que va patir mentre es disposava a interpretar “El rei Lear” en “My Perfect
Mind”, un muntatge en el qual abordava aquell drama personal amb bon sentit de
l’humor.
Però tornem al te, un beuratge que, com els
britànics saben molt bé, posseeix propietats gairebé màgiques que poden
resultar útils en qualsevol circumstància. Només cal fixar-se en les pelis
britàniques per comprovar-ho: a la més mínima que un personatge pateixi una
crisi, o un bon ensurt, o un disgust molt fort, sempre hi ha algú altre que li
ofereix una tassa de te per tal de reconfortar l’ho. Doncs un cop el te ha
començat ja a fer-nos efecte, Lockier ( molt atent també a les ben tremendes
circumstàncies polítiques que pateix la ciutat a la qual ha vingut a presentar
la seva proposta, la nostra Barcelona) comença ja a explicar-nos com va ser la
trobada amb el diable a partir de la qual, tota la seva existència va canviar
radicalment. I ho fa, per cert, amb tant
sentit de l’humor ( encara que es tracti d’un humor diferent, molt més
gamberro, molt més salvatge) com el que
exhibia Petherbridge a l’hora de narrar-nos la forma com el cervell el va
deixar tirat quan era a punt de ficar-se sota la pell de Lear. I per cert que
també Shakespeare va tenir molt a veure ,amb el trencament visceral patit per
Lockier. L’actor es trobava interpretant el Mercutio de “Romeu i Julieta” al
teatre de la Royal Shakespeare Company amb seu central a la població natal del
genial bard, quan un dimoni que no era altra cosa que la bipolaritat que s’havia escolat a la seva vida, va fer
acte de presència . Però això, ell, va trigar molt en saber-ho. Ell, l’únic que
veia llavors era aquest dimoni temptador que l’arrossegava a posar en perill la
seva carrera comportant-se a l’escenari de la forma més eixelebrada . I que
ficava també el nas a la seva vida privada, que es debatia llavors entre una
relació de parella assentada al llarg de set anys, i un nou i apassionat amor
que tampoc se’n va poder lliurar dels seus arrauxats atacs d’agresivitat.
Tot aixó, Lockier ens ho transmet no pas des
de la posició de qui sap que amb un xic de xantatge emocional, ja té el públic
ficat a la butxaca, sinó des de la posició de qui sap que, a l’escenari, tot és
i tot ha de ser teatre. És a dir: Lockier en tindria prou amb fer-nos un relat
seriós de la seva baixada als inferns per aconseguir que els espectadors ens
sentíssim tocats per les seves paraules. Però això, no és pas el que ell busca.
Això, fins i tot implicaria trair una mica el seu talent. I quan es té tan
de talent, quan no es busca pietat sinó
complicitat, i quan s’estima prou el món de l’espectacle com per saber que a la
vida tot és susceptible de transformar-se en gran espectacle, no es poc caure
en segons quin paranys. És per això mateix, pel que Lockier crea un espectacle
fantàstic, sovint hilarant, sempre enginyós , sempre sincer des de la mateixa
impostura marcada pel fet teatral, i commovedor quan toca com no ho
aconsegueixen ser tantes altres propostes que tenen el pilot automàtic dirigit
cap a la calculada nota commovedora.
Esclar que res de tot això seria possible, si sota la pell d’aquest
dimoni, no es trobés un actor absolutament sensacional.
