Fins al 17 de març es pot veure a la Sala Beckett Llums, llums, llums d'Evelyne de la Chenelière, amb direcció de Lurdes Barba. Es tracta d'una versió lliure de la novel·la Al far (1927) de Virginia Woolf, que transcorre en una casa d'estiueig a l'illa escocesa de Skye i privilegia el corrent de consciència per sobre de l'acció. A l'obra teatral, els personatges queden reduïts a dos: la senyora Ramsay, esposa i mare de vuit fills, que encarna un ideal de bellesa pletòric i en sintonia amb el món, i Lily Briscoe, una jove pintora que veu el matrimoni com una humiliació i no té cap intenció de ser mare. La peça constitueix una indagació sobre la manera de percebre el món i de construir la interioritat; el seu objectiu és aprofundir en l'estudi del temps a través d'un joc de monòlegs interiors que esborren la trama.
La mateixa Woolf va explicitar que la novel·la estava dividida en tres arcs temporals lligats pel fil simbòlic de la passejada i un quadre inacabat. Chenelière juga a vincular cadascun d'aquests arcs a un temps gramatical concret: el present ‒“La finestra”‒, el futur perfet ‒“L'àpat”‒ i el condicional ‒“El far”‒. El títol de la peça teatral, que procedeix d'una expressió emprada al final de la primera part de la novel·la, anticipa que la llum és la metàfora que ho cobreix tot: les paraules ‒que s'encenen inesperadament en la fosca‒, les mirades, el misteri. El disseny lumínic de Sylvia Kuchinow, del tot estructural en la proposta, s'encarrega de furgar en la penombra ‒“nit interminable”, “aiguat de la foscor”‒ i escorcollar el temps interior de dues dones enredades en un joc de reflexos; crea patrons de blau elèctric o tempestuós sobre la cortina-oceà de fons i recorre o escombra la casa abandonada ‒suggestiva escenografia a càrrec de Paula Bosch‒ amb llambregades de blancs tafaners, verds espectrals i tons rogencs a frec de la revelació.
Emmarcades en aquest espai lumínic que les dota de transcendència, tensades en un estatisme que no fatiga, Anna Güell i Tània Banús es fan escoltar. Les actrius de la companyia Q-ars Teatre encarnen dues dones de generacions diferents i amb maneres aparentment oposades d'habitar el món. Per més que sembli que dialoguin i s'increpin, no fan sinó formular reflexions privades, no compartides, però del tot complementàries en la mesura que procedeixen d'un mateix anhel de bellesa i autorealització. Assistim al flux de consciència que les arrossega, uns pensaments que són com “onades alhora passades i futures” ‒menys líquides, malgrat tot, que el món exterior contra el qual s'alcen‒. La senyora Ramsay conjuga la seva existència en futur perfet ‒un temps de recapitulació, l'únic que li proporciona la certesa que les coses han existit de debò‒; Lily, en canvi, ho fa en condicional, perquè la compromet menys. Els sentiments es tradueixen a gramàtica.
La senyora Ramsay ofereix al principi una condició estatuària, fixada en l'ideal; a poc a poc s'anirà humanitzant. Està molt mitificat el seu esforç ètic i estètic de fer de les vivències quelcom que pugui sobreviure en el record, preservat gairebé com una obra d'art. Anna Güell, l'actriu que la interpreta, recrea amb gran aplom l'autocomplaença d'una dona que se sap necessitada pels seus fills i admirada pel seu entorn. D'altra banda, el personatge és conscient que la felicitat no pot durar, que “cal perdre-ho tot” i cedir el lloc a la fosca. Sota el raig del far, evocarà una imatge d'immersió amb còdols a les butxaques, sens dubte al·lusiva al suïcidi de Woolf. La seva nostàlgia esdevé preventiva i pòstuma alhora. Parla des de l'extinció.
La Lily de Tània Banús, fràgil però vehement, és una figura melancòlica que expressa el seu turment amb el to contingut de qui està acostumat a callar. L'ambigua fascinació que experimenta per la senyora Ramsay ‒al costat de la qual se sent defectuosa, tensada en un fracàs ininterromput‒ bascula entre el rebuig instintiu i la dependència inconfessable. Elegíaca, reconstrueix el temps passat a partir de la vibració que resta en l'aire, eco de tantes repeticions. Els seus apunts emocionals són d'una gran intel·ligència i honestedat. Quan volta per l'espai en ruïnes i s'aferra a les parets, sembla com si volgués recuperar els propis contorns, convèncer-se de la seva corporalitat.
La memòria ‒se'ns diu‒ és com una cortina que s'aixeca i cau sense parar; un parpelleig o una intermitència. Les dues dones deambulen perdudes entre les restes del naufragi i els plecs del temps. Quan és el futur? Farà bo demà? En la partitura teatral, a diferència de la novel·la, la pintora no aconsegueix completar el quadre, però la direcció de Barba i els audiovisuals de Joan Rodón restitueixen la visió final amb un inesperat efecte plàstic de compleció.
Crítica publicada a Núvol el 6 de març de 2024
