Q-Ars (Premi Maria José Ragué 2021) manté la seva línia de convençut feminisme. Llums, llums, llums semblava escrita expressament pel duet actual: Anna Güell i Tània Banús. La directora Lurdes Barba (Els subornats, L'hèroe) només ha hagut de deixar fil a la canya per persuadir el públic. Ara, sempre cal triar on es tira l'ham: la sala d'adalt de la Sala Beckett, amb les parets mig despullades de la reforma, és ideal per a il·lustrar una antiga torre d'estiueig que la tristesa familiar ha deixat abandonada.
Semblava estar escrit per a elles, però, en realitat, els va caure a les mans casualment. Un espai insòlit, similar al de Napalm al cor. Afortunadament. Q-Ars manté relació amb la dramatúrgia canadenca a partir de la traductora Elisabet Ràfols, que propicia el pont d'un territori a un altre. Fa prop de 20 anys van presentar, Jocs de paciència d’Abla Farhoud (2005), i ara han repetit amb aquesta relectura de Virginia Woolf, a càrrec de Evelyne de la Chenelièr, que resitua la trama d'El far, de Virginia Woolf1 , una dècada més tard. El drama ja ha succeït. La jove pintora Lily Briscoe que adorava la senyora Ramsay per la seva capacitat de controlar la situació en un món d'homes, comprova com també li desitjava un futur amb marit i fills: la convida a repetir el seu camí perquè n'era feliç i volia el millor per a la seva "filla".
El far és un viatge metafòric. El marit sempre diu que no hi poden anar, que canviarà el temps. La dona només confia en un dia lliure i clar. La jove hi aniria sense importar-li el temps. Les prioritats poden preveure perills, però no bloquejat les accions. En una situació dramàtica imaginable es conjugaria en passat i, en present les escenes que es reviuen en el flashback. L'autora, en canvi, proposa el present, el futur i el condicional per reescriure els tres capítols de la novel·la original.
Virginia Woolf ha trobat una finestra a l'escena, més enllà de les lleixes de les llibreries (Mrs. Dalloway). El seu feminisme, reclamant un espai i temps propi per a la dona, avui, es pot considerar superat (en el discurs; hi ha feina pendent en aconseguir la igualtat, certament). Segurament, per això la trama serveix de punt de partida. Està bé atendre els referents de la primera literatura de dones i fer-los un salt més al segle XXI (Els Watson). Víctor Català, en canvi, escrivia contes cruels, irreverents per a l'època, desentenent-se de les formes socials (Infanticida és molt més dura que el seu biopic, La Víctor C.). Q-Ars, que acabava de lloar la natura i les dones que van volr salvar el bosc a Chipko, ara comprova com el paisatge arrasa uns quadres que ja han estat superats, als ulls de Lily. La igualtat només és un miratge, encara en la rebel·lió de Lily i en la societat contemporània del segle XXI.
