Napalm al cor

Teatre

informació obra


Autoria:
Pol Guasch
Dramatúrgia:
Oriol Puig Grau
Direcció:
Guillem Sánchez Garcia
Intèrprets:
Joel Cojal, Marc Domingo, Montse Morillo, Roser Batalla
Vestuari:
Violeta Montaner
Composició musical:
Enric Verdaguer
So:
Enric Verdaguer
Assesoria de moviment:
Anna Rubirola
Coreografia:
Anna Rubirola
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
Escenografia:
Judit Colomer
Sinopsi:

Presentem la versió teatral d’aquesta novel·la de Pol Guasch, Premi Anagrama 2021, en una adaptació del dramaturg Oriol Puig Grau (Karaoke Elusia) que suposa el debut professional del jove director Guillem Sánchez Garcia.

«De vegades penso que estic anotant el futur. Em dic que, davant de la incomprensió, en quedin les paraules. Algú, potser, les podrà entendre», diu a la novel·la el protagonista d’aquesta història. I, en efecte, Napalm al cor té alguna cosa d’exercici de comprensió íntima d’un passat extrem i traumàtic, i de cartografia sentimental d’un present convuls a la recerca d’alguna forma d’alliberament.

Situada en una geografia ambigua, Napalm al cor posa en dansa la vida d’un noi que ha crescut en una zona militaritzada, marcat per unes condicions de vida precàries, per la intolerància de l’entorn cap al desig amb Boris, amb qui manté un vincle ferotge, i per unes famílies tocades pel desarrelament. La manca de perspectives ho domina tot, però encara manté la possibilitat de deixar-se enlluernar i fins i tot sotmetre, d’aferrar-se a la militància i a la temptació de la violència, i de seguir parlant una llengua que es desfà: la seva. L’única alternativa és fugir d’aquesta terra erma.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Napalm al cor

18/12/2023

Magnètica, Crònica del Tercer origen

per Jordi Bordes

El repte dramatúrgic d'Oriol Puig Grau (Karaoke Elusia) té l'encert de no defraudar amb el personatge que els lectors d'aquesta novel·la haurien imaginat. Cada espectador passa a ser el protagonista amb el simple exercici de canviar la conjugació de primera a segona persona del singular. No pren la forma de protagonista que narra la seva peripècia. El retrat és iniciàtic però també agònic. Els joves es construeixen un futur d'on no n'hi ha. Bàsicament, com els actors que van muntant la platja, que és el destí final dels protagonistes. Boris creu que aquell és el refugi. El protagonista (el fill) el segueix, conscient que cal escapar de la barraca, del bosc, de la ciutat adormida des que la fàbrica va deixar de funcionar. Sense feina no hi ha futur i es cava la tomba d'una societat.

La narració té punts que podrien considerar-se sàdics, com a Incendis de Wajdi Mouawad. Alhora són una terrible metàfora que podria recordar a Olga Tokarcuzk (adaptada per Complicité a Drive your plow over the bones of the dead), Irene Solà (Cantó jo i la muntanya balla, amb la direcció de Guillem Albà i Joan Arqué). Però també la Mercè Rodoreda de La mort i la primavera, que va adaptar amb intuïció Joan Ollé O el Quanta, quanta guerra dels Biels [Rossell i Serena] i Farrés Brothers). La novel·la, fins i tot, evoca el cataclisme de Manuel Pedrolo a Mecanoscrit de segon origen.

En la posada en escena, hi ha un ritme constant, implacable com el temps, i una necessitat de revoltar-se i crear el destí mateix. Per això, agafa volada i empoderament quan, de sobte la conjugació passa a un futur i amb primera persona del plural. Atenció a la valentia de Pol Guasch, però també de Guillem Sánchez Garcia de traslladar una narració onírica i terrible a una escena d'imatges, cossos que s'estimen el dolor, però en prou feines executen cap acció realista (més aviat es mouen des d'un simbolisme tan hipnòtic com el de Liddell i els sacs de sorra de La casa de la fuerza). Hi ha talent, hi ha sensibilitat i hi ha també una il·luminació atenta, subtil, acurada i que projecta espais de llegenda amb el fum que aixeca en moure la sorra d'una banda a l'altra.