“No entris dòcilment en aquesta quieta nit. Ràbia, ràbia contra la mort de la llum”. Tal i com ens recorda Guillem Sánchez Garcia ( que s’estrena com a director amb un d’aquells l projectes capaços de posar-li les coses difícils fins i tot a qualsevol veterà de l’ofici), aquestes paraules les va deixar escrites en un magnífic poema el poeta gal·lès Dylan Thomas, molt abans que en Boris se les fes seves a la novel·la amb la qual Pol Guasch va guanyar el Premi Anagrama 2021. I ja posats , i donat l’origen d’aquesta ràbia contra la mort, m’ha vingut al cap l’obra mestra d’aquell poeta que va fer de la seva ràbia un alcoholisme autodestructiu capaç d’acabar ben aviat amb la seva pròpia llum. Aquest Dylan a qui un altre Dylan anomenat Bob li va robar el nom quan ell ja estava mort, va arribar al cim del seu talent amb “Under Milk Wood”, una esplèndida peça de teatre radiofònic, el manuscrit de la qual va perdre en un pub una nit de borratxera tan descontrolada com acostumaven a ser-ho totes les seves. Per cert : no us estrany si l’any que ve comencen a proliferar noves adaptacions del text, perquè els drets d’aquest passen a ser de domini públic l’1 de gener de 2024. El cas és que a “Under Milk Wood”, Thomas ens convida a entrar per la nit a l’alcova dels habitants d’una petita ciutat costera gal·lesa, i a penetrar de la mà d’un narrador d’identitat no massa definida en els somnis i malsons recurrents dels integrants d’aquesta comunitat . I l’onírica intromissió farcida de tragicòmiques intimitats amagades, ens porta a anar saltant tota l’estona de veu en veu, a entendre fins a quin punt la veu individualitzada s’avantposa a la imatge idealitzada d’una comunitària veu col·lectiva, i a recórrer sovint uns territoris amb elements críptics que eren també ben característics de l’estil de l’autor. Doncs, ja posats, i potser com a conseqüència de la cita dylaniana que deixa anar en Boris, es podria dir que alguna cosa de tot això hi ha també al muntatge que Sánchez Garcia ha dirigit, tot partint de la dramatúrgia que Oriol Puig Grau (“Karaoke Elusia”) li ha extret a la novel·la de Guasch. I, malgrat que (ho confesso) la lectura de l’original és una assignatura que encara tinc pendent des de fa un parell d’anys, em consta ( com els hi consta a totes les persones que sí l’han abordat ja) que tampoc l’Oriol ho tenia gens fàcil, a l’hora de donar-li forma escènica a un relat que, ja per començar, té com a personatge central i vertebrador de totes les veus que es van expressant en primera persona un personatge invisible , la veu del qual no arriba a materialitzar-se mai.
És per això mateix que la dramatúrgia i la direcció d’aquesta proposta escènica nascuda originalment com a treball acadèmic a l’Institut del Teatre , opta per fer de cadascun de nosaltres el receptor sense nom de les mirades i les paraules que deixa anar el notable quartet protagonista del muntatge. Aquest quartet s’adreça sempre als espectadors i espectadores que seiem a les grades de la Sala de dalt de la Beckett, assistint des de la foscor a l’intent rabiós i potser inútil d’impedir la mort de la llum. Davant nostre tenim un espai erm i gairebé buit que s’anirà omplint cubell a cubell d’una terra metafòrica carregada d’indesxifrable simbolisme. I és cert que (com els hi passa als lectors de la novel·la , segons propi testimoni) , davant d’aquesta terra erma poblada per críptiques veus, podem sentir inicialment el desemparament de qui precisa sempre d’una brúixola narrativa per tal de no sentir-se perdut. Però la brúixola va prenent forma pas a pas i monòleg a monòleg, no pas amb l’objectiu de dibuixar-nos la distòpia en la qual es troben enxampats els personatges amb tots els seus ets i tots els seus uts, sinó amb la finalitat de fer-nos un apunt del desolador paisatge en el qual es troben ancorats. Com diu també Sánchez Garcia , el que tenim davant és un paisatge que s’ha anat formant a partir d’una terrible successió de dols. Al dol per la terra, li ha seguit el dol per la família. Després, ha vingut el dol per la militància. I més tard , ha arribat el dol pel desig. Tot i que potser caldria afegir que el dol pel desig , entès en el seu sentit més ampli, vindria a englobar tots els altres dols: si desapareix el desig, vol dir que hem acceptat ja aquella mort de la llum contra la que ens prevenen Dylan Thomas, Pol Guasch, el desitjat i sovint massa esquerp Boris , i l’invisible protagonista mut que tant desitja seguir estant amb en Boris. Que tant de rebuig familiar s’ha hagut d’empassar per culpa d’aquest desig. I que ara es presenta dividit entre totes les persones que seiem a les grades. La comprensió d’allò que podia semblar incomprensible va agafant forma a mesura que pren també forma el projecte de fugida. Cal sortir com sigui d’aquesta terra que s’ha transformat en terra erma per ignotes raons apocalíptiques i/o bèl·liques que mai no se’ns concretaran, potser perquè tampoc no cal més concreció. És també el director de la proposta, qui ens recorda que la successió de dols a la qual s’encara el molt jove amant d’en Boris, guarda un clar paral·lelisme amb la successió de dols que ens van sortint pel camí a cadascun de nosaltres, encara que el nostre paisatge vital no sembli tan plegat d’enemics invasors com ho està el d’aquests personatges. Una avinentesa a la qual aquesta opera prima de Sánchez Garcia s’enfronta amb hàbils recursos escènics que no defugen el risc en cap moment. La fidelitat al concepte original de la novel·la , pot provocar el ja apuntat desconcert original. I potser, algunes de les imatges que es van creant al llarg de la representació, incorren un xic en un excés de simbolisme una mica innecessari , donada la naturalesa ja abrupta que presenta el material de partida. Però es tracta d’un primer treball molt sòlid i dotat de notable potencia, que a més a més, va agafant una inicialment insospitada embranzida emocional a mesura que el muntatge va enfilant cap a l’intent de fugida en companyia d’un cadàver matern . A mesura, doncs, que l’acceptació dòcil de la tranquil·la nit, deixa pas a la ràbia que nega mitjançant el desig l’acceptació de la mort de la llum.
