Q-Ars Teatre abraça l'ecologisme sense matisos a Chipko. Ho fa des del discurs narrant els mèrits d'algunes dones que han lluitat per salvar arbredes senceres. I també fent-ne una mínima representació. És un codi senzill, que flueix com un riu calmós que, puntualment s'alimenta d'una torrentera i agafa embranzida.
Amb una dramatúrgia de Daniela Feixas i Anna Güell, van detectant testimonis de dones que posen el cos i l'ànima per allò que la saviesa popular ha demostrat. Les arrels dels arbres són imprescindibles per evitar tràgiques esllavissades i per protegir l'aigua. Els arbres la xuclen i la retornen a la Natura en forma d'ombra, vegetació i humitat que fa bona la microagricultura. Una exposició tant clara i diàfana com contundent. L'avaricia humana o el progrés mal entès foragiten la Natura, el cremen, el desgasten. Recuperar-lo, com els 51 milions d'arbres plantats per Kènia per part del moviment Cinturó Verd, és donar una oportunitat a la humanitat mateixa. Per a la supervivència de l'espècie i per a encoratjar la seva consciència.
A diferència d'altres peces de Q-Ars en què es gasta un cinisme frarsesc (Simone), en aquest treball es troba un camí amb la calma de qui investiga la botànica, rescatant fulls perduts d'entre les arbredes. Com si hi hagués una història coratjosa que està reescrivint o protegint la pròpia Natura. Com a Paraules que trenquen ossos consideren que hi ha una simbiosi entre l'arbreda no escrita, però sí viscuda. També l'Agrupació Sr Serrano parla de les guerreres que salven arbres (Amazones) i de l'ambició a construir una taula amb fusta d'arbres sagrats (Demèter) que porta a la pròpia destrucció. Q-Ars Teatre és un got d'aigua fresca quan deixa respirar allò que vol reivindicar. Potser hagués estat una oportunitat a incorporar diversitat escènica amb el testimoni de l'activista keniana però també és lícit i saludable mantenir l'equip de la companyia. En aquest sentit, és lloable poder parlar del respecte per la Natura des de les arrels indígenes i sense haver de caure en el referent "europeista" de Greta Thunberg. A l'escena hi ha poc conflicte i moltes ganes de posar en valor la valentia d'unes dones que es juguen la vida per a la Natura. Són llavors que esperen a què la Natura rebroti. Potser elles ja no hi seran físicament, però sí en l'esperit dels arbres. La Veritat com la Justícia, sempre acaba aflorant. És obra de la humanitat donar-los-hi aire. En cas contrari, la Natura ressorgirà un cop hagi desaparegut la humanitat (com es denunciava a Katastrophe).
