Paraules que trenquen ossos. Cia Pagans

Nous formats

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Fira Mediterrània 2020
Núria Cañamares
Itineraris recomana

Núria Clemares i Marc Fernández ja fa anys que treballen en espectacles que experimenten amb l’entorn, el desplaçament del públic, les instal·lacions i l’ús de la tecnologia, però aquesta és la seva primera creació com a companyia. La proposta s’escapa dels formats convencionals per endur-se els espectadors, en plena nit, al mig del bosc. Els donaran uns telèfons mòbils i els convidaran a viure una experiència introspectiva i, alhora, comunitària, que els farà reflexionar sobre la seva (des)connexió amb la natura i el moment present, absolutament dominat per la immediatesa i el bombardeig d’informació i imatges a través dels mitjans digitals, especialment les xarxes socials. Una petita aventura que els sorprendrà amb instants únics de calma i gran bellesa, que els transportaran fins on vulguin deixar-se endur.

Companyia:
Pagans
Il·luminació:
Joana Serra
Autoria:
Núria Clemares
Direcció:
Núria Clemares
Dramatúrgia:
Núria Clemares, Marc Fernández Prat
Vídeo:
Marc Fernández Prat
Sinopsi:

La Cia. Pagans treballa l’expressivitat de la paraula i l’exploració dels recursos narratius de la tecnologia. A Paraules que trenquen ossos, un grup reduït de persones, amb un mòbil a la mà, s’endinsaran de nit al bosc, i sota una estructura de rondalla cadascuna viurà la seva pròpia connexió amb la natura, amb el territori i amb les històries ancestrals. Una reflexió sobre la vigència de la tradició oral i sobre com explicar històries en l’actual món tecnològic.

dissabte dia 13 a Sant Esteve de Palautordera. Sortida des de l’Ermita de Santa Margarida. Primer passe a les 19:30 i segon a les 21:00h.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Paraules que trenquen ossos. Cia Pagans

19/10/2020

Pampallugues commovedores

per Jordi Bordes

No han pogut fer-ho amb el format itinerant, amb el contacte mínim que ajudés a convertir-se en una mena de cèl·lula multiorgànica, a conseqüència de la Covid. Tot i així, s’ha deixat sentir la proposta (per a 25 persones i 25 arbres) a la llera del Cardener. En la foscúria, pels camins gens transitats i el punt imprescindible de fred i de vulnerabilitat, el viatge oníric engega (terrible contradicció) amb uns telèfons mòbils que permet comunicar-se individualment amb tota la gent del grup (els espectadors) i de transmetre’ls-hi que hi ha un altre xarxa ancestral al de les xarxes socials actuals: la que practiquen els arbres dins dels boscos. Entendre que la Natura també té hàckers (paràsits) però, per sobre de tot, que sap regenerar-se compartint l’energia dels minerals de l’entorn i del sol és només el principi d’un viatge per on passegen minairons i, sobretot dones d’aigua. La capacitat a creure i a somniar no té aturador, ni es regeix sempre per la ciència de les comprovacions empíriques.

La necessitat de comunicar-se, de compartir, de viure amb intensitat, fa la resta. L’estació màgica final que simbolitza les connexions de la Natura però també entre les persones és reconfortant. Sobretot, en temps de Covid i de distancia. Tot i que tota l’experiència s'hagi fet assegut en una cadira i, això sí, sentint les respostes al qüestionari personal que els aparells fan a cada espectador. En la foscor i sentint la humitat de riu als ossos es percep que el whattasapp és enginyós, però que la relació que hi ha (tot i oblidar-la sovint) amb la Natura acaba resultant màgica, redemptora. I sentir-ho de la propia pell fa sentir-se un petit privilegiat i un nou compromès a la causa de la protecció de la Natura, de cada arbre, de cada riu i torrentera, de cada branca seca caiguda, que serà energia per a altres vides del bosc. Escoltar, en la foscor i el silenci perceptible de l’arbreda, traspassa. Com si fos una ària lírica il·luminada per una fràgil cuca de llum. Preciós viatge commovedor fins i tot amb l'ús de la tecnologia més anacrònica als temps de llegendes...