La jungla de l’asfalt ens oprimeix a tots a l’estiu. La calor ens enganxa cada plec de la roba a la pell. Per això la sensació de llibertat quan hom s’endinsa en les serpentejant carreteres que porten a Sant Joan de Mediona es va fent cada cop més gran. Un nou paisatge ens oxigena a tots. El que potser no m’esperava era que aquesta oxigenació acabaria sent tant catàrtica. El Festival EVA havia programat el primer espectacle de la Companyia Pagans, “Paraules que trenquen ossos” i anava a comprovar perquè li havien donat el premi de la crítica al millor espectacle de carrer.
Una noia amb posat seriós de rigorós negre és la guia d’un grup heterogeni de vint i pico persones que no es coneixen entre sí. Durant uns quinze minuts i sota una foscor que cada cop es va fent més aclaparadora ens porta fins a l’entrada d’un camí que s’endinsarà en el bosc. Allà ella i un home ens requisen els mòbils per donar-nos-en un de nou en el qual ens hem de registrar. Aquest serà el nostre company durant tot el viatge, una de les múltiples veus que ens connectarà amb la realitat màgica i mística del bosc.
La companyia té com a premissa oferir experiències escèniques a través de la tecnologia. Però, al contrari del que podríem pensar, no demonitzen l’ús de la tecnologia, sinó que és el perfecte complement per viure una experiència immersiva en el bosc, gràcies a l’aplicació creada pel Marc Fernández. Però també ens acompanya una noia divertida (Núria Clemares) qui actuarà de narradora. Humanitat, natura i tecnologia combinades per fer-nos viure una experiència on es barregen contes orals, figures mítiques i una profunda lliçó humana que ens fa aprendre a valorar els nostres boscos.
Des de fa anys s’ha instal·lat a la nostra societat un debat sobre com usem el nostres smartphones. La broma fàcil és que l’addicció a aquests cada cop ens fa més burros. Però sens dubte és la gran eina que ens permet estar connectats a tot arreu, a una gran xarxa de gent i de coneixement. Però no és l’únic sistema de connexió mundial que funciona. De fet, n’hi ha un molt més poderós i orgànic, el wood wide web. Es tracta d’una xarxa subterrània que connecta els arbres entre sí a través dels fongs. No és una invenció de la companyia, és un fet científic. Aquesta connexió planetària serveix d’introducció al viatge que farem, però també ens serveix com a paral·lelisme amb la nostra dependència tecnològica. Però aquí l’ús de l’aparell està limitat a la dinàmica del joc. Text veu i vídeo ens serveixen per anar muntant la història de la dona d’aigua, el pastor, el gegant i la garsa.
L’excursió passa per diferents fases,: una més introspectiva; una altra més narrativa, una on implica més acció (quan el gegant ens obliga a tots a protegir-nos sota un llençol) i una última part èpica. Acompanyats per la cançó que ens canta la noia del principi (Mónica Mar), arribem a un punt on tots tornem a agafar un arbre. Just davant ens trobem l’arbre mare. I d’ell sorgeix totes les connexions. Un muntatge sonor (a càrrec del Guillem Bonfill) i lumínic (de l’artista Joana Serra) ens integra finalment en aquest ecosistema mil·lenari. Uns instants que romandran segur com un de les fites de la espero fructífera vida de la Companyia Pagans.
Però en molts moments del trajecte sols ens acompanya el soroll del caminar i un profund silenci. Tot és fosc amb sols la llum de les estrelles que s’escola entre les copes dels arbres. I tanmateix torno a sentir la revelació de que en un bosc en puc sentir tant perdut com acompanyat.
