Loco amoris

Teatre

informació obra


Autoria:
Pablo Macho
Intèrprets:
Pablo Macho, Emma Arquillué
Direcció:
Pau Roca
Sinopsi:

L’amor no és un estat. És un lloc. Enamorar-se és trobar-se, és coincidir en aquest lloc. I sona abstracte, però és un lloc concret que no habites tu, sinó que t’habita, que s’obre dins teu. Per això ens sentim tan grans quan ens enamorem. I a la vegada tan petits. Perquè sents que et treu de tu. Perquè d’alguna manera entres al lloc que s’ha obert dins l’altre. I és un lloc que desconeixes totalment. Per això dona tant vertigen. Aquesta sensació a l’estómac, que alguns li diuen “papallones”, és vertigen davant la immensitat d’un lloc desconegut. D’alguna manera som la suma de totes les persones que hem estimat, no? El lloc de l’amor som nosaltres.

LOCO AMORIS (‘el lloc de l’amor’ en llatí) sorgeix d’un impuls creatiu arrel de la nostra experiència com a parella: una relació a distància. Partint d’aquesta situació concreta cada cop més comuna, aquest projecte obre la reflexió cap a un lloc tan ampli i extens com és l’amor en una de les seves infinites formes.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Loco amoris

07/05/2023

La valentia de la veritat

per Marc Sabater

Incorporar el públic més jove al teatre és, ara més que mai, una tasca importantíssima tot i que amb sinceritat s’ha de dir que sembla preocupar, nomes, al talent emergent de l’escena, generalment relegat als marges de la programació on, malgrat tot, creixen espectacles amb capacitat per fer aixecar els ulls del Tik Tok i portar-los a l’imbatible cam de l’acció en viu. Tota aquesta llauna ve al cas perquè, potser involuntàriament, Loco Amoris, la darrera producció de la companyia La Bella Otero, és un d’aquests espectacles que interpel·la desacomplexadament un segment d’espectadors poc procliu, parlant-los de tu a tu de temes vells amb una mirada renovada i actual. I només per això ja mereix un afecte especial.

El text de Pablo Macho, interpretat per ell mateix i Emma Arquillué amb direcció de Pau Roca proposa el repte d’esbrinar si és possible l’amor a distància. En un exercici d’autoficció, la peça relata l’experiència dels dos protagonistes quan la vida els va portar a viure un a París i l’altra a Barcelona. N’hi ha prou amb unes videotrucades per mantenir la flama? Com és el sexe en aquestes circumstàncies? Com es pot mantenir la fidelitat a través del wifi? Son preguntes que Loco Amoris planteja però no respon, deixant que la reflexió final, de conclusions probablement impossibles, la facin els propis espectadors.

Interpretant-se a ells mateixos, el treball de Macho i Arquillué és correcte i valent. Els dos intèrprets es despullen en escena explicant el que si no és directament la seva experiència té una presumpció de veracitat considerable. Un exercici de generositat francament difícil però que, en contraprestació, té una pàtina de veritat indiscutible.

Probablement amb això n’hi hagués hagut prou. Però la direcció de Pau Roca, que treu el millor dels dos intèrprets, situ l’acció en un espai escenogràficament una mica barroc, afegint al conjunt un context bonic però potser contraproduent, que distorsiona més que enforteix el missatge final. Res greu, però si un contrapunt discutible en l’exercici d’una veritat que no necessita artificis per imposar-se.