Locus Amoenus

Teatre

informació obra


Companyia:
Atresbandes
Estrena:
Estrena al Festival TNT 2014
Autoria:
Albert Pérez Hidalgo, Miquel Segovia i Mònica Almirall
Intèrprets:
Albert Pérez Hidalgo, Miquel Segovia i Mònica Almirall
Il·luminació:
Alberto Rodríguez
So:
Joan Sole
Escenografia:
Atresbandes i Cube.bz
Producció:
Festival TNT, Atresbandes i Vesc S.L
Sinopsi:

“El final sempre és tràgic. I, en moltes ocasions, inesperat. No hi ha manera de predir la seva arribada. Cap senyal divina, cap indici. S'acaba i punt. I durant l'espera una successió de paisatges que somiem transformar en paradisos.  I l'humà desig de voler arribar a algun lloc. I l'humà desig de voler arribar més lluny, fins a convertir en permanent l'estat de trànsit. Durant aquest estat es succeeixen un seguit de converses i desitjos, intents d'entendre i fer-se entendre dins d'una estranya arquitectura del dia a dia on el "carpe diem" d'Horaci queda relegat a una tanca publicitària."

LOCUS AMOENUS, etimològicament “lloc idíl·lic” o “lloc amè”. Es tracta d’un tòpic literari llatí que vol reflectir un lloc idealitzat de seguretat i confort. La peça presenta una petita ficció inspirada en el relat El Túnel de Friedrich Dürrenmatt que serveix de vehicle per posar en relleu els paradisos promesos que ha tingut la nostra generació i, en conseqüent, les seves contradiccions.

Crítica: Locus Amoenus

27/09/2014

Cataclisme silenciós

per Jordi Bordes

Atrebandes estrena el seu segon espectacle. És una peça breu, de ritme lent i que alterna la poesia amb el joc divertit. L'argument és senzill i devastador. Tres personatges, que no es coneixen, van en un tren que en una hora descarrilarà i tots tres moriran. No hi ha lloc a sorpresa. Renuncien a especular amb el final tràgic. Prefereixen que l'espectador sàpiga més del que coneixen els propis personatges, que l'atzar farà que visquin un episodi final. Quasi no hiha paraules i bona part és en anglès. Per fer més evident la incomunicació i potenciar la comèdia: resulta que un d'ells va a Londres a descobrir un nou món amb un anglès, que ni l'alcaldessa de Madrid ("All, (pausa) good?" o sigui, "Tot va bé?"). La tercera en discòrdia és una maniàtica de remenar la bossa plena de cremalleres. Podria ser la traductora perfecta, si en tingués ganes. El seu viatge fa flaire a retorn feliç. Però no ho demostra ni un gram als seus companys de tren.

Una peça, que potencia els sorolls quotidians amb micròfons, evita la paraula i deixa moltes preguntes obertes a l'espectador. Els sons que importen són els petits, els insignificants. També potencien la poesia amb un quadre tendre, romàntic i devastador final, sense necessitat de cap hecatombe escènica. Bona troballa.

Trivial