Loïc viu en una petita illa gairebé engolida per l'oceà, però es resisteix a deixar les restes del que un dia va ser casa seva. Amb aquest espectacle volem fer una mirada a un moment de la vida en el qual sovint no volem pensar: aquell en què tot ha canviat i tots han marxat. En Loïc és gran i està sol.
Estrena absoluta del primer espectacle d’una companyia emergent. Per tant, tot i que els integrants d’UN teatre ja porten anys de camí, inici d’una nova etapa artística amb molt per experimentar, descobrir i aprendre. I un plaer pujar a un vaixell que tot just salpa.
Donar vida a les articulacions de ‘Loïc’, un vell mariner, és una delícia. Pels qui el manipulen i pels qui en gaudim veient-ho. L'espai, la música, la il·luminació, la caracterització, etc., l'embolcall en general, ho arrodoneixen, amb un moll de fusta i la seva caseta, el so del mar i els ocells, el te calent a tocar de costa...
El titella vesteix amb abric, jersei de coll alt, botes d’aigua i barret de llana. Llueix l’arruga de la vellesa i unes denses i expressives celles blanques que fa anar amunt i avall, com els pulmons, que realment semblen dotats de respiració. Els actors titellaires també s’integren a l’estampa marítima vestint a l’uníson un uniforme de treball, botes i barret, i transmeten la gran delicadesa amb què cuiden l’avi i tots els seus moviments pels quals segueixen al peu de la lletra la premissa “que ho faci el titella sempre que pugui” en un gran exercici de manipulació fruit del bon treball tècnic.
És bonic, però a ‘Loïc’ li cal un nus. Més enllà de la solitud i la pèrdua (i d’un ocell que li fa la punyeta), què li passa a aquest mariner? Ens n’expliquen una part amb símbols i un audiovisual molt ben integrat, però volem que viatgi, creixi, i que ens convidi a acompanyar-lo. L’espectacle té una durada de 40 minuts i, per tant, marge suficient per nodrir-lo amb una dramatúrgia que el porti més enllà. Amb una petita empenteta de ben segur que ho aconseguirà.
