Sempre he cregut que llegir una sinopsi d’una peça escènica ha de servir per resumir de manera sintètica l’argument. Però quan aquesta sinopsi t’explica la peça, li dona un sentit a posteriori, és que lògicament no s’ha entès un borrall del qual s’ha representat. Tanmateix, la dansa contemporània pot jugar a la indefinició, a l’abstracció, però un es deixa emportar pels moviments, per les figures creades, pel balanceig dels cossos. La transmissió és important, molt important. I en el cas de LÖNG de Kernel Dance Theatre, el que hom va rebre va ser avorriment, incomoditat, un rebuig en tota regla.
No ajudava que fos les quatre de la tarda, ni que fos una nau tan fosca, ni que fos un forn, però és que la proposta de la companyia era difícil d’entendre. El públic a dues bandes i al mig dos murs construïts per peces de cartó simulant petits maons. Cada peça estava situada de manera estratègica, però permetien la seva manipulació, el seu moviment fàcilment. Entre els dos murs els cinc intèrprets. Però ens passem vora 15 minuts sense veure’ls, darrere aquells murs primer comencen a jugar amb unes llanternes, després comencen a moure tímidament parts del mur i, seguint el ritme de la música que es fa cada cop més violenta, es posen a fer tot de hakas amb un problema evident, no es veu res, sols intuïm un moviment a través dels forats entre fals maó i fals maó.
Tanmateix al cap d’aquests minuts d’introducció, van fent caure algunes parts del mur deixant veure a poc a poc els moviments que fan. Però tot resulta ser repetitiu i desagradable. LÖNG és un espectacle violent i incòmode, però el pitjor és que no arriba a cap conclusió. El missatge és deliberadament el de violentar a l’espectador. Però hom espera quelcom més quan els murs van caient. Però part d’aquests sols fan que replegar-se sobre si mateixos apressant a un membre de la companyia, mentre els altres segueixen a la seva. Al final, abans que acabin per tirar a terra els murs i poder superar les barreres, encara tenen temps de jugar a fer pilons de maons, torres que van creixent per acumulació. Ho intenten dues vegades, les dues cauen. Tanmateix, era evident a causa de la fragilitat de les peces. I llavors perquè intentar-ho?
No hi ha cap imatge que els Kernel poguessin crear que transmetés bellesa, sorpresa, admiració, sinó més aviat tedi, incomprensió i enuig. A la sortida n’hi havia que havien gaudit molt i d’altres com un servidor que corrien a prendre’s una coca-cola ben fresqueta per treure’s el mal gust de boca.
