L'oníric món de DINS

Teatre

informació obra


Direcció:
Nicolás Eyzaguirre Bravo
Estrena:
FiraTàrrega 2016
Sinopsi:

Companyia liderada per Diego Caicedo que presenta el seu primer espectacle, una peça breu per a tots els públics en què un actor-manipulador interactua amb titelles hologràfiques. El protagonista, Hakan, s'adona que el seu interior és buit. La seva llum s’ha apagat. Aquí inicia un viatge per recuperar la llum, un camí que compartirà amb diversos objectes personals que prenen vida i amb hologrames ben reals a través del món oníric. Una aventura que té lloc dins un teatret amb capacitat per a 16 persones construït amb materials reciclats i amb una estètica inspirada en la tradició inca.

Crítica: L'oníric món de DINS

11/09/2016

Intimitats

per Jordi Sora i Domenjó

En un petit espai, semblant a un iglú, i en representacions d'un quart d'hora per a setze espectadors es presentava a Fira Tàrrega L'oníric món de dins. Es tracta del primer espectacle de Diego Calcedo, manipulador d'unes marionetes ben especials: hologrames, imatges digitals que se sobreposen a l'acció de l'actor dins del minúscul escenari on només és possible veure-li el cap, mig tronc i els braços. La història es desenvolupa en l'àmbit del somni, en un relat no del tot clar però que té com a fil conductor la idea de recuperar la llum interior, que el protagonista se n'adona que ha perdut com a conseqüencia de la rutina.

Afilar aquesta dramatúrgia perquè resulti més clara, potser a costa d'allargar uns minuts l'espectacle, seria l'aspecte a treballar en un futur d'aquesta o propostes semblants que tinguin en un llenguatge mínim com aquest el seu suport. Les possibilitats de la idea, l'estructura de fusta i el joc amb els hologrames és immens. De fet, en el segon quadre de la història, una escriptora aclaparada per un xàfec de problemes o pensaments negatius, es veu clarament la força expressiva del mitjà. I la manipulació titellaire de l'intèrpret, tot i que no es nota madura del tot, apunta delicadesa i fermesa; intuïció i fantasia, just les condicions més importants per fer plausible aquest particular joc escènic.

I encara hi ha un element més lloable: l'ús de les eines digitals des d'una perspectiva integrada. El risc de la seva espectacularitat és alt i sovint acaba sent utilitzat no com a llenguatge i eina, sinó com a lluïment i excusa. No és com passa aquí. I aquest model de diàleg, on ben bé hi ha moments en què oblides que les marionetes no són físiques, és la principal virtud de la peça.