Los bancos regalan sandwicheras y chorizos

Teatre | Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Alejandro Curiel, Marta Díez, Carme González, Carolina Manero, Gemma Polo, Glòria Ribera
Dramatúrgia:
Silvia Ferrando
Direcció:
Silvia Ferrando, Raymond Gabriel
Autoria:
El Conde de Torrefiel, Federico García Lorca, Jean Anouilh, Séneca, Angélica Lidell, Nikolai Gogol
Producció:
Institut del Teatre
Companyia:
Les Commandos Percu, Peus de porc
Escenografia:
Patricia Albizu
Il·luminació:
Roger Orra, Patricia Albizu
Sinopsi:

Quin és el sentiment dels joves davant els rastres del franquisme?

Què significa per ells la figura de Franco? La coneixen en profunditat?

Com influeix en les seves vides la transició espanyola i els silencis?

Una nova generació davant el repte d’analitzar la memòria històrica d’aquest país. Una nova generació que parla de la nostra història, dels seus edificis i de les estructures que els són imposades i de com els fan sentir. Estructures polítiques, arquitectòniques, històriques, lingüístiques, mentals, emocionals i, fins i tot filosòfiques.

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos és un espectacle vital, carregat de joventut, de música, que lluita contra la impotència a la que els aboca aquesta societat i els seus dirigents; qui som i com vivim després de quaranta anys de Dictadura a Espanya. 

Premi de la Crítica 2017 en la categoria de revelació

Premi de la Crítica Jove 2017

Crítica: Los bancos regalan sandwicheras y chorizos

25/02/2018

Els joves s’encaren amb el franquisme (encara)

per Núria Cañamares

Una cosa és estudiar la història “objectivament” a través del llibres, el llegat audiovisual, els monuments, etc. i una altra, ben diferent, és la interpretació dels fets feta des del present, amb una mirada posicionada que no escatima arguments per denunciar el que convingui.

Els joves de la companyia José y sus hermanas han fet una cara a cara amb el franquisme i, després d’analitzar les conseqüències del règim, han arribat a la conclusió que calia pujar a l’escenari “el rastre” de la dictadura, de la transició i de la cicatriu silenciada que encara es manté oberta.

“Però com podem no estar tots una mica bojos després de 40 anys en blanc i negre?”, es pregunten. I a través del teatre de text, la performance, la música, la poesia, el joc... llencen amb contundència una rere l’altra les raons que els fan sentir i veure Espanya com ho fan.

Un espectacle fet a mida, sorgit de la necessitat d’expressar-se, de la impotència d’una generació (una altra) que voldria canviar les coses, però no se’n surt. “O fem el canvi o ens el fan”. Doncs això.

Trivial