Los bancos regalan sandwicheras y chorizos

Teatre | Nous formats

informació obra



Intèrprets:
Alejandro Curiel, Marta Díez, Carme González, Carolina Manero, Gemma Polo, Glòria Ribera
Dramatúrgia:
Silvia Ferrando
Direcció:
Silvia Ferrando, Raymond Gabriel
Autor:
El Conde de Torrefiel, Federico García Lorca, Jean Anouilh, Séneca, Angélica Lidell, Nikolai Gogol
Producció:
Institut del Teatre
Companyia:
Les Commandos Percu, Peus de porc
Escenografia:
Patricia Albizu
Il·luminació:
Roger Orra, Patricia Albizu
Sinopsi:

Quin és el sentiment dels joves davant els rastres del franquisme?

Què significa per ells la figura de Franco? La coneixen en profunditat?

Com influeix en les seves vides la transició espanyola i els silencis?

Una nova generació davant el repte d’analitzar la memòria històrica d’aquest país. Una nova generació que parla de la nostra història, dels seus edificis i de les estructures que els són imposades i de com els fan sentir. Estructures polítiques, arquitectòniques, històriques, lingüístiques, mentals, emocionals i, fins i tot filosòfiques.

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos és un espectacle vital, carregat de joventut, de música, que lluita contra la impotència a la que els aboca aquesta societat i els seus dirigents; qui som i com vivim després de quaranta anys de Dictadura a Espanya. 

Premi de la Crítica 2017 en la categoria de revelació

Premi de la Crítica Jove 2017

Crítica: Los bancos regalan sandwicheras y chorizos

04/11/2017

Exahurides les localitats!

per Iolanda G. Madariaga

Los bancos regalan... hauria de tornar als escenaris molt aviat per diferents motius. El primer d’aquests és que es tracta d’una espectacle que ens parla des de la més immediata actualitat, ho fa amb un sà esperit crític, amb claredat, valentia i frescor juvenil. Després hem de considerar que, sota el llarg títol, hi ha la voluntat de posar en crisi el relat històric de la Transició espanyola, un propòsit no tan sols interessant sinó necessari. A més, això es fa des d’una dramatúrgia creada sobre l’escenari en col·laboració -el renovat prestigi que les empreses “col·laboratives” han adquirit en els darrers anys és un element gens menyspreable- i “estirant” de textos d’autors i enfocaments molt dispars. Silvia Ferrando organitza i dirigeix un material molt heterogeni, sortit de l’espontaneïtat, i ens serveix un espectacle tan divertit com interessant. Els joves intèrprets es presenten com el què són: nois i noies graduats recentment a l’Institut del Teatre; com “el què són” han patit els rigors de romandre moltes hores de la seva joventut dins un edifici que els sembla bastit amb criteris erronis. S’inicia l’espectacle amb una crítica oberta i “fonamentada” a l’edifici que els acollí en el seu aprenentatge i on va néixer aquest espectacle. Es tracta d’un divertit preludi, gens banal, per parlar de com determinats relats i/o símbols poden encotillar les nostres maneres de fer i actuar; es tracta, també, d’una manera d’explicar com un vestit fet a mida per a un determinat moment esdevé una nosa ridícula anys més tard. L’anècdota parteix d’una hipotètica però versemblant fosa comuna de la Guerra en la que no se sap ni la quantitat ni la identitat dels sepultats. Se’ns plantegen tres hipòtesis, dues d’elles tan inversemblants que provoquen la hilaritat immediata. El riure ens agermana i distén per entrar a fons en el drama col·lectiu de la Postguerra i la Transició. Estem parlant d’un espectacle polític que ens alerta sobre el nostre present llastrat per un relat del passat, com a mínim, discutible. És clar que no es pot demanar rigor històric o sociològic a un espectacle com aquest, hi ha algunes “trampetes” i potser algun enllaç forçat o maldestre. Però els intèrprets mostren una notable presència escènica i moltes habilitats en els diferents camps de la interpretació en viu. Es tracta, doncs, d’un molt bon inici per a la jove companyia que ja ha penjat el cartell de “exhaurides totes les localitats”.

Trivial