Al director, guionista i cineasta Christophe Barratier (París, 1963) —que ha visitat Barcelona i el Teatre Tívoli amb motiu de l'estrena aquí de la versió espanyola del seu musical— la guspira esclatant de la seva pel·lícula «Les choristes», l'any 2004, l'ha portat durant vint anys a recórrer escenaris amb la versió teatral i musical que ell mateix va estrenar uns anys després de l'èxit espectacular del film de coproducció francesa i suïssa.
«Les choristes» es podria posar al costat d'una altra pel·lícula mítica en el temps com és «Cinema Paradiso». Les dues tenen de fons una època i un protagonista infantil. Les dues, cadascuna en el seu camp, representen una lluita de superació per sortir del forat gris de la postguerra i créixer a través de l'art, ja sigui en el cinema o en la música.
L'espectacle musical que es pot veure ara a Barcelona recorda els eixos principals de la pel·lícula, però manté un guió fet de cap i de nou on apareixen els principals personatges i s'hi recreen les principals escenes del film: l'arribada del professor substitut a l'internat, un amant de la música; el director autoritari i frustrat per la seva pròpia destinació; la mestra de matemàtiques de l'internat de nenes veí del dels nens; la mare jove i viuda d'un dels interns que aporta el plus romàntic a la trama; la colla d'interns sota el jou de la dictadura escolar amb l'amenaça permanent del càstig; el manetes i conserge de l'internat; l'intern més gran que prové d'un centre penitenciari i que altera la cohesió del grup; i el cor que aquí es representa amb una quinzena de joves intèrprets —nens i nenes—, escollits en un càsting especial previ per a aquesta temporada catalana i que formen en conjunt una coral homònima d'una vuitantena de nois i noies de diferents edats, d'entre els 6 i els 15 anys, que es van alternant en les diferents funcions, per la normativa habitual en espectacles on intervenen intèrprets infantils.
L'espectacle, amb músics en directe, compta amb una escenografia espectacular, amb mòduls que canvien els diferents espais on transcorre l'acció, amb el mètode ancestral del teló que puja i baixa, ara amb una tanca de jardí, ara amb una portalada de ferro, ara amb una grada de pupitres de la vella escola que representen l'aula, ara amb l'espai de la cambra del mestre substitut...
Aquest dinamisme escenogràfic fa que l'acció captivi l'atenció permanent dels espectadors que durant més de dues hores i quart —atenció, sense entreacte— reviuen l'aventura del professor, músic frustrat, que arriba a l'internat amb un mètode d'ensenyament que a la postguerra mundial, entre el 1948 i 1949, bevia de les fonts de l'escola moderna i que els totalitarismes i el feixisme van intentar esborrar del mapa.
El guió té l'atractiu del procés de menys a més del cor que, de no saber com aquell qui diu gairebé ni xiular, acaba encaterinant la dama protectora de l'internat que aquí, irònicament, es representa amb un maniquí a la llotja lateral, quan assisteix al concert definitiu del cor aconseguit, contra tots els impediments del director, pel protagonista de l'obra, el professor Clément Mathieu.
El musical mostra per una part l'excel·lent treball de direcció dels intèrprets joves, tant dramatúrgicament com pel que fa a la part vocal, una autèntica coral que, a més, fa escola, i per l'altra, les intervencions solistes dels intèrprets adults: l'actriu Eva Diago (la professora), l'actor Rafa Castejón (el director), l'actor Xisco González (el conserge manetes) i l'actriu Chus Herranz (la mare viuda) i, sobretot amb l'esclat de l'actor català Iván Clemente, nascut a Sabadell ja fa vint-i-cinc anys i que porta en el món del teatre i la televisió des dels nou, considerat el dolent de la història, el jove que acaba empresonat per un error de prejudici i que és qui cala foc a l'internat en un atac de revenja.
«Los chicos del coro» és un espectacle per a tots els públics, sobretot a partir dels 7 o 8 anys, sense límit d'edat per la part alta, perquè conté tots els ingredients que acaba fent pessigolles als espectadors de totes les edats i perquè, sota un “The End” aparentment ensucrat, s'amaga el desig del més petit del cor, Pépinot, que sempre té la maleta a punt per emprendre el viatge més enllà de l'internat quan el vinguin a buscar els pares, perquè no sap que van morir a la guerra, però que no perd el desig que, si bé durant molt de temps ha semblat una història del passat, ara ha tornat lamentablement a l'actualitat amb l'allau d'infants orfes refugiats que fugen de la guerra o de la fam del seu país.
La nit mateixa de la funció al Teatre Tívoli, un parell d'adolescents ucraïnesos acollits a Catalunya, estan a l'espera que la justícia espanyola els extradeixi o no a Ucraïna, reclamats per una família d'acollida a qui ells acusen de maltracte. Probablement, els dos no tindran la sort que té el petit Pépinot quan es llança al coll del mestre de música, en Clément Mathieu, una figura icònica del cinema que és impossible de no associar amb l'entranyable actor parisenc que el va fer popular, Gérard Jugnot.
Al final de l'espectacle, si els espectadors es porten bé, el cor de nois i noies de «Los chicos del coro» és probable que els dediquin unes peces de propina: una part de la Marsellesa —per no oblidar els orígens de l'obra—, i com a deferència, una part d'«El cant dels ocells». Tot un regal per abaixar el teló. (...)
