Són una tamborinada inclements els actors de La Casa de Asterión. Sí a Posespaña van optar per deixar el cor encongit de l'espectador amb el resso del fesxixsme, ara es mouen en paràmetres similars però refresquen amb un xàfec de desvergonyiment. Viuen una celebració desfasada de disco testoterònica de Benidorm que podria recordar aquella mítica i maleïda ruta del Bacalao (Valenciana). Els quadres narren la relació amb el franquisme d'una família, remuntant fins a tres generacions.
Més de dues hores d'acció, paraula, connexió en un espai mínim amb una proximitat amb una insultant demostració de cossos i ànimes que es despullen i ofereixen un relat fragmentat d'una família que no ho és (dos amics que es fan passar per germans). Aquest plantejament, en el que ressona el feixisme i el catolicisme reaccionari com a ombra d'una mort que capa llibertats, té la pega que cau en el test de Bechdel: en general, els personatges femenins apareixen en consonància a aquest binomi. Cert que hi emergeixen unes mestres (les mares de l'Alex i el Toni) que reivindiquen una nova descentralitzat però el mapa ja està estratificat. A diferència del seu treball anterior, però, la frescor i desmesura juga amb una desfilada d'imatges grotesques, postdramàtiques, autoreferencials caricacaturitzades.
En Los hijos Perdidos de Dios hi ha el grotesc, però troba moments per a una intimitat tendra, genuïna, verge. Fent barroquisme textual calçat amb unes mitges vermelles Toni intenta respondre a l'Àlex què és l'amor, per exemple. Ressona aquell Exercicis d'amor d'El Pont Flotant que es mouen, cert, en les antípodes d'aquest postteatre. Les caricatures d'Asterión són constants. El teatre español es representa amb un cos d'home amb diadema i la bandera cobrint-li un tanga. Té dues musses (la violència i el sexe(, els dos punts cardinals en què, segons ells, es desgrana la tradició de la pell de brau.
Alacant és l'espai geogràfic on apuntalen la trama. La darrera ciutat republicana que va resistir a la Guerra Civil és el lloc on va morir executat Primo de Rivera. Els feixistes no han deixat de retre-li homenatge els 20-N tampoc en democràcia. I ara semblen revitalitzar-se. Amb una cruel ironia comparen l'erecció més ferotge amb el braç dret alçant-se fins apuntalar la mà ben estesa palmell avall, d'un orgull que menysté i recrimina els que no l'alcen amb prou vehemència.
La festa del muntatge és catàrtica. En qualsevol moment es pot encendre el despropòsit. Però, ara, han mesurat prou l'energia, tot i que continua sent desbordant, de corrent contínua. Aprofiten la mateixa llenceria de Posespaña i mantenen la radicalitat i el grotesc però ara han passat d'aquell angoixant incomoditat (amb insinuacions d'abús) a una divertida incredulitat (amb regust lúcidament ressacós). Sí no temen les polles i disfresses pueril dels SexShop ni les definicions a l'engròs, hi vagin. Fliparan de tanta potència teatral inesgotable (les cadires dels espectadors són les úniques que fan necessari el final).
