Los micrófonos

Teatre | Nous formats

informació obra


Estrena:
Estrena absoluta
Producció:
TNT- Centre d'Arts Escèniques de Terrassa
Autoria:
Jorge Dutor , Guillem Mont de Palol
Coreografia:
Guillem Mont de Palol, Jorge Dutor
Intèrprets:
Jorge Dutor, Guillem Mont de Palol
Dramatúrgia:
Juan Domínguez
Sinopsi:

Whitney Houston va a Amy Winehouse i li diu: Kurt Cobain!
Michael Jackson vestit de Jimi Hendrix comprant un kilo de Grace Jones per preparar una Britney Spears a Le Chic.
Courtney Love se'n va de festa a Opus III amb 2 Unlimited i les Spice Girls. Tots junts canten Daft Punk i es posen fins al cul de Kylie Minogue.
Beyoncé viatja a Rihanna província de Corona capital de Mecano on hi ha unes Tina Turners que ja li agradaria tenir a Céline Dion.
Freddie Mercury, Depeche Mode, Pet Shop Boys, Kim Basinger, Justin Timberlake i Nicole Kidman davant un quadre de Madonna.

Sigourney Weaver?- pregunta Europe
Alejandro Sanz!!

Sabrina enfadada; Rolling Stones, Spandau Ballet, Mina, ai!

La Gaynor, la Gaga i la Zeta-Jones: Björk!

A Los Micrófonos, Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol es submergeixen en un univers comú, allò que constantment ens rodeja: la cultura pop. Jugant i recomposant lletres, tornades, títols de cançons i altres elements de la cultura popular suggereixen paisatges en què el públic entra en un camp de records personals i associacions salvatges creant relacions entre els diferents elements proposats.


Crítica: Los micrófonos

31/10/2018

Ballar la sonoritat de les paraules

per Jordi Bordes

Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol fan una celebradíssima boutade. S'atreveixen a definir noms i personatges de l'univers pop (bàsicament cantants i actors) només a través del seu nom. Qui va cantar la banda sonora de Titànic? Céline Dion. I queda ben clar en la seva versió a cappella de les tres (3!) estrofes del tema que interpreten  amb l'unia ajuda d'un focus zenital. Però també són capaços de creuar el temps, i l'espai viatjant de Grace Jones, Catherine Z Jones o ... Indiana Jones! És un divertit despropòsit. Que hi entren amb la complicitat evident del joc. És un abisme que van enllaçant com si fossin Tarzan, caçant lianes d'un arbre a un altre. Aquest és el seu principal moviment coreogràfic. Però en la repetició, en la desconstrucció de la llengua acaba el so, el tirme i,per ant, una musicalitat que es pot ballar rítmicament, compulsivament, amb una fisicitat que alterna el contacte provocador entre els dos ballarins, com l'hipn+otic, com rodes d'un engranatge que responen a la veu de l'altra, intuitivament.

Dutor i Palol canten i ballen el llenguatge. De manera similar, però des de la tarima de la dansa i la performance, als entranyables Accidents polipoètics (Baby Boom) o, és clar, a Jordi Oriol (Safari Pitarra o L'empestat) i Josep Pedrals (La cirera i la garrofa). També juguen a dialgar a través de títols de films i cançons, com faria Carles Alberola a Besos o una comèdia musical que encara deu rodar, Lo tuyo y lo mio. En el joc de definicions en clau d'endevinalla, també hi jugava La Veronal a Islàndia. Cal demostrar una seguretat escènica per no caure en el ridícul, però sobretot cuinar una potent empatia amb el públic. Un gest, a vegades aporta més informació que una paraula. Un so, evoca més que una imatge. Una combinació desmembrada de tot trasllada a un caos còmplice, una mena de Lego nostàlgic del record. I del joc.