Los Modernos. són només dos actors amb un llenguatge teatral propi; una escenografia inexistent, i, un excés garantit de creativitat. Espectacle d'humor poc freqüent, estranyament elegant. Són un misteri per a ser revelat, tot veient-los. Ara celebren el seu 15 aniversari amb un resum dels seus millors gags, el contingut més brillant dels seus anteriors espectacles.
Si alguna cosa han après els humoristes és a fragmentar el llenguatge i crear móns paral·lels, sempre des d'un caos divertit i, puntualment, lúcid. Aquest és el principi de l'escriptura de Los Modernos. El seu altre trumfo és la manera de presentar-ho. Amb un faristol (com els enyorats Accidents polípoètics del Baby Bum o aquells treballs de Joan Ollé: Delikatessen o Paraules d'amor) i alguna peça per percutir són capaços de fer viatjar el públic per tot el món i per vàries cultures (de la mitologia grega a la Bíblia cristiana, de la més zen a la més consumista). Ho fan passant-s'ho bé dalt de l'escena. Rient-se de les pintes amb faldilles, esclops, perruques i ulleres de sol i de les seves pròpies bromes. Que ja han esprimatxat durant 15 llargs anys de carrera, de cabaret literari a cabaret literari.No volen anar gaire més enllà, a diferència de Jordi Oriol, també artista en fer contorsionisme metalingüístic (L'empestat o La caiguda de l'H) que força el joc literari per expressar un món fosc, de pors i ombres, salpebrada amb alguna broma poca-solta.
Los Modernos són uns veterans i estimadíssims actors que han voltat per la Sala Muntaner, el Guasch o el Capitol. Els gags que presenten a 15 años no desmereixen. Ben bé al contrari: donen ganes de més, tot i percebre que és impossible degustar cada idea perquè s'amunteguen, de manera barroca, exagerada, ampul·losa. Aquesua és la intenció de la peça que, pun tualemnt desengraixa amb cantarelles tant lúcides com El gen de la depresión o el mapamundi de tovalloles robades (i sabonets d'hotels de totes formes i colors) dels seus tours mundials. Des d'uns personatges d'ambigüitat sexual reflexionen sobre tot i res. Conviden què les neurones facin un exercici intel·lectual tonificant. Pedro Paiva va presentar fa pocs mesos un bon grapat d'aquests monòlegs a Quitapenas (TGB). Sonen molt semblant,. Però, evidentment, la segona veu permet donar una major velocitat a les idees i fer encara més inabastable el riure. Sorprenen des d'un surrealisme estrany, inclassificable. Són , ben bé, el seu estil.
