La Sala Online del Teatre Lliure acull en format radiofònic Los Satélite, obra amb què el dramaturg, professor i investigador Ricard Gázquez va obtenir el XLIV Premi Born de Teatre 2019. El títol de la peça recull la denominació popular que rep el barri de Sant Ildefons de Cornellà, tot i que en cap moment s'especifica que l'acció passi allà. Els personatges, pluralitzats per l'article d'un títol que defineix la seva condició perifèrica, i individualitzats en virtut del seu particular idiolecte, orbiten a l'entorn de la peripècia, real i fabulada, d'una noia de quinze anys.
Tot i ser concebuda per a l'escena, Los satélite es revela com una obra idònia per a una adaptació radiofònica. Entre l'esquitx sonor d'una capbussada, a l'inici de la peça, i el brunzit final d'un avió, s'escolen —es deixen auscultar— tota una sèrie de sorolls i silencis que tradueixen múltiples versions sobre la desaparició de la Jenny. L'espai sonor de Lucas Ariel Vallejos evoca ambients a partir de sons quotidians, suggereix estats d'ànim i produeix per moments l'efecte reverberador del somieig o del record inventat. La quinzena d'actors que hi posen la veu —Laura Benito, Carolina Blanco, Isabelle Bres, Pepa Calvo, Miruna Dinu, Berton Fernández, Eli Iranzo, Natalia Jiménez, Rubén Medina, Sílvia Martí, Anabel Moreno, Olalla Moreno, Xavier Ripoll, Salvador Sánchez i el mateix Ricard Gázquez— assumeixen molt expressivament les inflexions dels personatges, cadascun d'ells amb una tessitura particular i distintiva; el treball d'edició i postproducció fa la resta.
A partir d'un entramat dramatúrgic sòlid, molt ben equilibrat i enormement suggeridor, Gázquez juxtaposa monòlegs, rèpliques i serrells d'històries amb què els veïns d'un barri d'extraradi s'expliquen i imaginen els fets, entreteixint un relat subjectiu i fragmentari, volgudament escapçat i polifònic, a l'estil de La nit àrab del dramaturg alemany Roland Schimmelpfennig. L'espectador esdevé còmplice del sentit, confrontat amb una obertura de lectures i interpretacions d'allò més estimulants, un laberint de versions a l'entorn de la desaparició d'una noia de quinze anys que té alguna cosa de la Medea redux de Neil Labute —sense que absolutament res l'encamini cap a la truculència que registra l'obra de l'autor estatunidenc—. Laurent Gallardo, en el seu encertat pròleg a Los satélite (Artezblai, 2020), posa l'èmfasi en la combinació orgànica entre allò culte i allò popular —entre l'anhel de sublimitat i la deriva banal d'una quotidianitat marcada per la precarietat— i compara l’“idioma perifèric, vivaç i brillant” de Gázquez amb l'estil de Bernard-Marie Koltès.
La peça comença amb un breu monòleg de la Jenny, que podria semblar un atestat si no fos perquè després tot es barreja —impressions, retalls de converses, exercicis escolars, música trap i referents de l'Univers Marvel— en virtut d'una clara voluntat fabuladora. La mirada entre candorosa i irònica de l'adolescent vehicula una crítica de determinats usos i impostures de la contemporaneïtat, i porta implícita una consciència de classe. Al seu voltant graviten les versions i llicències de la resta de personatges —amigues, veïns, professors—, que, atrofiats per les baixes expectatives del context social, troben consol en divagar sobre la vida dels altres, de vegades sinistrament o morbosa —a partir de tafaneries i maledicències—, i en altres ocasions per mitjà de fantasies compensatòries. Una de les especulacions més recurrents té a veure amb els poders sobrenaturals de la Jenny, que s'imagina dotada d'una aura de seducció maleïda.
La narració coral ens regala paisatges d'extraradi, amb autovies i polígons, nens que esnifen cola —“como vampiros al sol”— i treballadors del parc d'atraccions que conversen sobre el cinema de Tarantino i els peus d'Uma Thurman. Diferents registres se superposen, com també freqüències mentals imprevistes i caçades al vol. L'espontaneïtat i creativitat de l'argot de barri es combina amb el registre més culte dels dos professors i amb cristal·litzacions poètiques com les de les alumnes en els seus exercicis d'escapisme literari.
En aquest joc de metaficció que és Los Satélite, tot allò enunciat presenta un estatut dubtós, entre la versemblança i la irrealitat. Així, en un moment donat, en comptes de laments en urdú, lladrucs de gossos i fregament de vambes —els efectes sonors que les noies imaginen per a una filmació a classe de cultura audiovisual—, l'oient de la proposta radiofònica del Lliure sent un accionar de dits sobre un teclat. I és que la veu autoral de les adolescents —la Jenny i les seves dues millors amigues— marca les acotacions, defineix el paisatge a enregistrar, que adorna amb imatges elaborades, i dota d'una dimensió èpica els homes i dones del barri: “Arropo a mis dos hijos sin consuelo”; “Canto un bolero doloroso en el andén”; “Desalojo el piso de mis padres”.
La realitat és filtrada i enriquida, completada o desmentida; la veritat s'escola entre les ficcions com una revelació fugissera. Una desesperada i legítima necessitat de bellesa es manifesta en tots els personatges, immersos en un context opressiu i desfavoridor. Aquest anhel íntim, irrenunciable, es fa palès en l'admiració de les noies envers la dona bronzejada; en els quadres figuratius que la professora els mostra per reflexionar sobre el voyeurisme; en la síndrome stendhaliana experimentada al Museo del Prado; en les reflexions de la cantant sobre l'art com a salvació; en la queixa d'Ibtissam respecte dels blocs de ciment que semblen termiters; en els fragments de l'Alcibíades a classe de filosofia. La Jenny i les seves amigues es miren al mirall de la ficció per assumir la seva pròpia bellesa, impura i genuïna, incontestable. El resultat és d'una autenticitat i d'una clarividència aclaparadores.
Article publicat a Núvol el 24 de novembre de 2020
