Los satélite - Teatre Radiofònic

Teatre | Nous formats

informació obra


Direcció:
Ricard Gázquez
Sinopsi:

En un lloc qualsevol del Baix Llobregat, la Jenny ha desaparegut. Al seu barri, als afores, alguns sospiten que té poders... Pel que en diuen la gent del veïnat podrem saber què ha passat i què en pensen, d’ella, a la ciutat satèl·lit. Afineu l’orella per esbrinar la veritat del seu cas!

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Los satélite - Teatre Radiofònic

04/11/2020

Conte teatral amb imatges d'un trencaclosques

per Jordi Bordes

Ricard Gázquez presenta un trencaclosques d'un paratge d'extraradi, brut, pudent i amb una esquitxada de colors que acaben insinuant un mar de dolors i d'estigmatizació profund. La peça, XLIV Premi Born 2019, dins de la Sala Online del Lliure, es podria presentar en un escenari. Tots els intèrprets serin frontalment davant del públic i només s'aixecarien per dir el seu text, el seu tros de la història. No caldrien mirades ni representacions de res, ni cap vestuari casual. No caldria res. Perquè el text de Los satélite ja va carregat d'imatges. I, a casa, amb els auriculars, posats s'aconsella tancar els ulls i anar detectant qui és qui i les fines pistes de so ambient, l'única pàtina que ha gosat traçar aquesta proposta radiofònica. El títol manté la intriga i la narració d'estranyesa que ja va proposar Pau Vinyals a El gegant del pi. Però aquest mena de somni emboirat es trasllada de l'Eixample a l'extraradi. Aquell espai que viurien els personatges d'Emilia Samper(L'alegria) o de Llàtzer Garcia (La pols, Els nens desagraïts).

La protagonista adolescent i un punt suïcida de Los satélite recull el to nihilista de Juana Dolores #Massa diva per a un moviment assembleari# sense necessitat d'exposar-se, pero amb l'ànsia de provocar un punt. Potser només és un joc de contes imaginats a la vora d'un foguera dins d'una llauna en un descampat. Potser és un conte tètric de sensació de vulnerabilitat màxima com El bosc de Daniela Feixas. Són fragments de vides, més o menys heròiques, sempre patètiques que es deixen enganyar per la fortuna de la loteria, per la violència gratuïta, per l'amenaça de l'abús, per una esnifada de cola o pel petit plaer de rebre unes fitxes de regal a l'autoxoc. En aquest món de buidor es produeixen els miratges, les accions estanyes i les invocacions a la divinitat laica. Sense que els actors es moguin (sovint, en format monòleg dialogant-se fent de dos personatges, tot i que ho podrien fer amb els protagonistes presents a l'àudio) el quadre s'esvaeix i es torna nítid, per moment, com si fos una bola de vidre amb un escenari d'un parc d'atraccions, ben fellinià (28 i mig) i la neu que la cobreix si se li fa una sacsejada. Són espasmes com metralletes d'imatges que insinua un conte. La perversió de cada individu farà veure quan les ombres es fan més llargues i desassossegadores o quan són un divertit quadre adolescent carregat de tòpics amb la intenció de fer-se més autèntic que la vulgaritat de l'entorn. Però deixant, sigui com sigui, un rastre inquietant.