Una vida de gos en els ravals d'una ciutat. Podria succeir també en San Telmo, per les cames del tango que apunten seductores i altives davant l'espectador; o en un suburbi mexicà, per les sagnants baralles de gossos que ens remeten a l'esquinçadora 'Amores perros', el brillant debut com a director d'Alejandro González Iñárritu. Podria tractar-se d'un barri de gairebé qualsevol ciutat. Rates ensumant entre restes de menjar, rodamons, manifestacions violentes...
El gos perdut de la companyia burgalesa Cal y Canto Teatro, centrada en el teatre de titelles i objectes, emociona i sorprèn des del primer instant, quan la propietària d'unes elegants sabates vermelles de taló abandona al costat de l'asfalt una capsa de cartró amb el protagonista dins. Un peluix manipulat pels intèrprets que commou vagant entre el femer humà.
La gran troballa de la proposta, que es desenvolupa a l'interior d'una barraca construïda amb materials reciclats, és la innovadora perspectiva visual que se li concedeix a l'espectador. Tot el que succeeix és vist pel públic des de la mirada del gosset –extrapolable a la d'un bebè o criatura petita-, situada bastants centímetres per sota de la dels adults. El teló negre de fusta puja i baixa adaptant-se a la seva posició. Amb el gos a peu de carrer només veiem les llums amenaçadores dels cotxes, els fums tòxics i les cames dels personatges que desfilen per la història –sí que veiem algun cos sencer tombat-. I quan el millor amic de l'home apareix alçat sobre els braços d'algú el teló puja perquè conflueixin la mirada canina i la del públic. Aquest original llenguatge visual centra l'interès de Cal y Canto Teatro, que en una altra peça posterior de carrer, 'El jardín del viento', anima als presents a alçar la vista al cel, on se centra l'acció amb els cometes i altres objectes voladors dissenyats per la mateixa companyia, creada en el 2002 per Ana Ortega i Marcos Castro.
El segell artesanal és un altre dels punts clau del col·lectiu, que ha girat per més de 25 països de tot el món. Amb pocs, però efectius recursos i notable imaginació –com succeeix en les peces de Cris Blanco (Pequeño cúmulo de abismos)-, 'Lost dog' (2015) aconsegueix tocar les fibres d'un públic que assisteix molt de prop al relat dels perills que aguaiten a l'animal abandonat. Una història senzilla –premiada en Feten i nominada als Max- amb escenes molt ben trobades com l'amenaçador trànsit dels cotxes i la salvatge baralla de cans. Podria prescindir-se de les accions prèvies al periple caní, fer menys visibles els manipuladors i hi ha algunes concessions en la trama, com atribuir al gosset les set vides que es diu tenen els gats. El final –encara que la intenció dels creadors és un relat cíclic- encerta en obrir-se a diferents interpretacions, com debatien alguns espectadors en el FITT de Tarragona (abans es va veure també en el festival TNT). Després de la funció, la capacitat de commoure es va veure reflectida en alguns ulls plorosos. Una jove, amb la veu entretallada, intentava justificar-se sense necessitat: "Jo és que soc molt sensible a les històries de gossos", comptava tocada per la màgia escènica.
