Fa ara gairebé un any, Marina Otero pràcticament tancava l’anterior edició del Festival Temporada Alta amb un espectacle extraordinari que en tenia també quelcom d’espectacle revelació. I és que , a banda de tractar-se de la primera actuació de la creadora argentina al TA, els seus treballs anteriors que s’havien passejat amb èxit per un grapat de festivals i escenaris internacionals havien passat també de llarg per la resta d’espais escènics catalans. Qui tingui curiositat per saber els efectes que va causar en la majoria del públic aquella proposta titulada “Fuck Me”, no té més que buscar aquí mateix les paraules que li vaig dedicar a un muntatge en el qual la Marina ens mostrava les ferides físiques i també les ferides narcisistes derivades d’una greu lesió fruit del seu afany de voler conduir la dansa i l’acció performativa fins a límits sempre amenaçats per la ruptura del cos. Malgrat tot, i després d’haver-li fet tota l’estona cas als metges i fisioterapeutes que portaven tres anys intentant portar de nou cada os al lloc que li correspon, Marina finalitzava aquell “Fuck Me” enviant-nos a tots nosaltres cap a casa tot demostrant que podia prescindir perfectament de la nostra presència, i lliurant-se a una esgotadora cursa solitària al voltant de l’escenari que semblava voler reafirmar el punt cap el qual l’havia portat l’infern viscut a partir de la lesió: un punt en el qual la mirada de l’altre ,buscada sempre amb ansietat, podia passar a ocupar un lloc més relatiu.
Un anys després , Marina se’ns presenta amb aquest nou lliurament del que ella defineix com una mena d’obra en permanent construcció a la qual l i ha posat el nom de projecte “Recordar per viure”, i que només finalitzarà el dia de la seva mort. I casualment, el seu espectacle ens arriba just el dia després que Angélica Liddell ens hagi fet assistir al seu apoteòsic funeral, mitjançant una cerimònia escènica extraordinària de la qual la mateixa Marina en va ser testimoni. Però no és aquest l’únic vincle que podem establir entre dues creadores que sempre ens parlen des del propi “jo” , i que sempre ho fan des d’una perspectiva prenyada de dolor . Tot just , insisteixo, el dia després que la Liddell ens hagi tornat a recordar l’abisme de dolor sense fi que s’obre quan t’abandona la persona en la qual creies haver trobat el més proper a l’amor total que es pot trobar a la vida, aquí tenim la Marina, seguda en una cadira en silenci, mentre darrera seu es projecten les paraules que no es pronuncien en veu alta. I quan la Marina ens explica tot just començar l’espectacle amb quina ànsia està preparant la taula a l’espera del retorn del seu estimat , ja gairebé no cal que ens digui res més : sabem perfectament que aquest no es presentarà, o que ho farà a deshores, provocant una situació tan tensa que la ferida narcisista fins i tot deixarà pas a l’autolesió punitiva: si aquest cos no pot ser estimat com desitja, val més que es posi a ballar damunt els plats trencats que deixen ferides als peus i un rastre de sang.
“Primer folla’m, després parlem d’amor. El sexe és cos. L’amor no és tant de cos com de temps. O potser l’amor és un cos sostenint el temps”, en diu la Marina. I en aquest espectacle creat en plena pandèmia i mà a mà amb Martín Flores Cárdenas, Otero buscarà sentir-se estimada no ja pel públic en general (que també) sinó alhora per un espectador en concret que serà receptor de la seva demanda: quan ja porti una molt llarga estona seguda en silenci, i en una aparent immobilitat que alhora es trenca puntualment per tal de sincronitzar un moviment del cos amb allò que ens diu el text projectat en la pantalla a la qual li dona l’esquena, la Marina escriurà en un paperet en seu número de telèfon, i el lliurarà a una persona del públic, amb l’esperança que aquesta la truqui , i faci us del molt amor que vol donar i que vol rebre. Aquest amor que van malbaratar tant el director de teatre com l’il·luminador, els dos homes als quals atorga un especial protagonisme al llarg d’aquest monòleg escrit que poc a poc s’anirà endinsant també per violentes misèries familiars capaces de fer que les patates acabin tacades de sang, i no pas de ketchup .
Però el cas és que , al llarg d’aquests gairebé estàtics quaranta-cinc minuts inicials que acabaran deixant pas als enèrgics deu minuts finals de dansa emmascarada ((la màscara del Santo, pertanyia abans al director escènic mexicà) , Otero deixa també massa a la vista els límits del seu discurs. Un discurs un xic esgotadorament auto referencial i auto commiseratiu i auto indulgent que presentat en aquest format tampoc no pas massa original, es mostra necessitat d’una altra mena d’embolcall escènic per tal de no resultar cansí . No dubto de l’esforç creatiu que pot implicar per algú acostumat a les accions escèniques viscerals com ara ho està Marina aquest pseudo estatisme prorrogat al llarg de tres quarts d’hora. Però sí dubto de l’eficàcia que aquest recurs dramatúrgic pot tenir a l’hora d’implicar en ell el públic. Allò que, sense resultar especialment innovador, hagués pogut resultar potser un xic sacsejador , acaba resultant finalment una mica esgotador. Especialment, perquè també ho acaba sent un discurs silenciós en el qual només hi té cabuda un jo ferit que alhora, no vol deixar de mostrar les ferides .Fer-ho, pot resultar catàrtic i terapèutic per a qui les exhibeix . I pot funcionar també com un mirall en el qual tota la resta dels que compartim amb ella l’experiència reconeguem alhora ferides pròpies. Però per aconseguir-ho, cal anar més enllà de l’exhibició. i crear mitjançant la posada en escena, la dramatúrgia i el treball interpretatiu una connexió emocional que aquí no es produeix. Fins i tot, encara que els deu minuts finals , tornin a donar-nos mostres de la força rabiosa que la performer acumula dins del s eu cos ferit a la recerca d’amor. L’haurà trucat o no, l’espectador que va rebre la invitació a fer-li una trucada?
