Marina Otero obre en canal el seu dietari. Exposa les seves anotacions íntimes d'infidelitats i de regressió a la dona-que-espera-el-marit-davant-d'una-safata-de-ceràmica-de-la-seva-àvia i prova de fer net emocional una catarsi molt més directa i sense metàfores ni quadres alegòrics com els d'Angélica Liddell [Vudu (3318) Blixen], però amb el mateix pinyol de la venjança i de la ràbia. Una violència, cert, que la reivindica ara CaboSanRoque a Sous les violons, la plage. Però tornem a centrarnos amb una artista que va sorpendre amb una fisicitat dutra a l'extrem (tot i estar lesionada a Fuck me) i qe ara, no es mou del tamboret fins als darrers 10 minuts. L'artista de teatre físic està quieta però no passiva. La seva presència deixa clar quin jo parla i, tot i estar aparentment abisrta, demostra una concentració envejable per quadrar petites accions mínimes en un text que es va projectant a la seva esquena.
Otero admet sentir-se desorientada després d'haver fugit de la seva Argentina venent tot el que deixava al darrere (com a la trama de Silvia, una decisió de cremar les naus per necessitat, com farien molts emigrants cap als llocs on confiaven progressar). Se sent atrapada perquè l'amor arriba quan no ho espera i si intenta reguardar-lo se li fa malbé, se li escapa d'entre les mans i torna l'engany. el que va patir del director maxicà, el que repeteix amb l'il·luminador de torn. No vol estar sola. Necessita contacte i escalf humpa i anímic però aquestes coordenades semblen impossibles de calibrar amb els altres persones. Otero decideix esclatar amb la cançó pop Nunca quise (que odia) i que destrossa, com qui celebra un gol de final de la champions. Amb la visceralitat de com reboten les copes de vidre i el dolor de ferir-se descalça ballant sobre els vidres fet miques. És només narrat, però la sensacio de despendre'as de la buidor es pot trencar si l'spetador respon a la invitació a què la truqui i refaci una fè amb la parella, en certa manera en la humanitat que ha de superar generacions conservant la vaixella de sempre i garantint una descendència més enllà de l'actriu de teatre físic (ballarines de les que no ballen, es defineix amb ironia).
Cris Blanco a Grandissima illusione abusa tant del text en off que, al final, el tècnic s'hi rebel·la. En aquest cas, és imprescinble: El text projectat és narració, és ritme i és una poesia del món quotidià, del desengany amorós, de la papallona a l'estòmac quan s'obre un nou capítol a la vida i cal estar amatents a què és una oportunitat i què un altre cop de cap dolorós a la paret.
