El llenguatge d'Angelica Liddell és abassegador. Diu que està abandonant la paraula i que prefereix expressar-se en imatges perquè pot abraçar millor el que la preocupa, però de les cinc hores d'espectacle de Vudú (les cinc parts duren sis hores amb les pauses) se'n passa quatre en una torrentera de monòleg. No hi ha una notable diferència formal com feia Alex Rigola al 2666, i la poètica ritual sovint passa per sobre d'un relat que sigui fàcilment entenedor.
Vudú, és clar, es podria haver explicat amb molt menys. Però l'exigència de Liddell que ella s'autoimposa comporta una certa militància en una forma teatral que té moments revulsius però també d'altres de sarcasme social. Podria vestir com vol i prefereix que la roba li cenyeixi un cos i una ànima tormentada i lúcida. Què vola molt amunt i que és conscient que molts cops el públic no li segueix cada nova capa poètica, aferrant-se a literatures marginals, a raonaments qüestionables per una societat cristiana que diu ella hi pertany.
Que Liddell pronunciï la paraula "vudú", que es plantegi invocar el dimoni per realitzar una venjança a la persona que l'ha traït comporta un devessall de sang. Sigui projectada amb els sacrificis per comunitats animistes, o practicada a l'escenari amb intensos silencis en directe amb animals de granja morts. En tot moment, plana el jo autobiogràfic en què sembla emmirallar-s'hi. Segurament, els cops de la vida han ferit l'ànima però la metàfora hi passa per sobre, les imatges d'una civilització malalta la superen i se l'enduen torrent avall.
El volum, la intensitat, la persistència de l'horror ensenyen altra vegada la profunditat de l'abisme. Amb cossos despullats que accepten la sort d'embriagadora d'un quadre bell del cataclisme humà. El vi, la ferida, viatgen a anys llums del consumisme, de la ideologia del capitalisme, de cap manera d'entendre el món. Liddell és sacerdotessa al seu món que exposa sense voler imposar ni convèncer. Ella ho utilitza com a catarsi, com una eina per seguir sobrevivint la intrincada història que l'ofega. És excessiva i ho sap. Però remata en un epíleg en el que descriu, davant notari com vol el seu enterrament: En una vetlla en un hotel amb tot tenyit de vermell; en una celebració cristiana en qualsevol petita església, amb ella vestida de blanc, com una núvia. Però que sigui incinerada amb el vestit tradicional d'Extremadura (com la seva mare). Obvia incloure un llibre de Baudelaire, com havia pronunciat abans en l'escena. I que soni Bach i 101 salves. Les salves sonen solemnes i Bach... finta el protocol i celebra la vida. Amb una llum que semblava impossible pogués arribar a aquella profunditat sota terra. En realitat, accedeix a un Cel perquè s'ha alliberat a l'escena. Ha desarmat el malèfic encanteri. Ja pot viure sense perdre mai la consciència i els referents d'altres dones que han deixat rastre en l'art.
