Londres. 1986. La Mary troba una revista pornogràfica i desperta en ella una ràbia continguda i la necessitat imperiosa d’entendre el món que la rodeja.
Això farà que, en aquest lavabo d’un pis compartit, tres dones joves amb tres formes diferents de sobreviure en una societat que les objectivitza ens descobreixin les seves pors, les seves fantasies i la seva relació amb el seu cos.
Escrita per Clare McIntyre i guanyadora del premi Samuel Beckett, volem compartir aquesta història punyent, necessària, sincera i carregada d’humor britànic.
Perquè fa més de 30 anys que es va escriure i encara ara continua sent radical.
Fa tres dècades que Clare McIntyre va escriure aquesta obra, pensada per a tres noies en un lavabo d'un pis compartit. Símplement. És un quadre ben diferent de la sèrie The young ones, que també parlava d'un pis d'estudiants universitaris (sic!) britànics, d'estètica i filosofia més aviat primària. En aquests 30 anys el negoci de les revistes pornogràfiques ha derivat a les xarxes i, possiblement, ja ni és necessari escriure uns episodis d'una simplicitat espaordidora, com en els anys de les capçaleres que generaven conflicte als quioscos (depenent de si estava més o menys visible la seva portada). Però sí que es manté latent (i probablement s'ha incrementat) l'autocensura de les dones (en molt menor mesura dels homes perquè s'amaga en el privilegi d'aparéixer com a dominant en la relació heterosexual) cap als seus cossos. Sobretot, si no responen a les mides que imposa la moda, de les talles 38, posem per cas.
Les Llunàtiques s'han atrevit a atacar aquesta peça jugant amb la quàntica, la possibilitat de transformació d'un mateix relat: Si Schrödinger teoritza que un gat tancat en una caixa està viu o mort alhora (no se sabrà fins que no es destapi), també el cos d'una dona pot seduir o no (i no es descobrirà fins que es percebi aquesta relació). Si Les Llunàtiques es declinessin per la prioritat de les noies fines, maquillades i passives com postula l'autora (com a dinàmica de rebuig) la Celia acapararia el lavabo, en comptes de pregar sempre que es vol banyar i no poder-ho fer mai. Per contra, la Mary és la que presenta la mirada més realista (tot i que encara carregui la culpa de vestir faldilla com a motiu perquè els nois la violentin quan torna, de nit, en bicicleta de la feina). Per últim, la Joe (la que rebutja el seu cos) és la que més l'exposa a la banyera. Mentre el personatge se sent víctima; l'actriu s'hi rebel·la, una jugada intel·ligent de girar la quàntica cap als paràmetres del segle XXI.
L'espai escènic és ben simple (una banyera de potes és, en realitat, el símbol del Poder: qui en disposa és qui marca la pauta al pis) i un focus en forma de retall de finestra deixa oberta la visió cap a l'exterior. El mirall i la bàscula o la bici de passeig seran elements complementaris, que descriu una batalla personal amb una mateixa i amb la societat que les cossifica.
Les tres amigues fantasiegen conjugant en condicional, mentre que la revista pornogràfica ho escriu en un passat històric, com a fet sexual consumat i per celebrar la potència viril. Fins a caure en el ridícul, com estúpida és una declaració d'amor en un context equivocat. En les converses íntimes (en un teatre s'entén el codi, no cal baixar el to de veu per expressar que és una confessió) o en una reflexió que no es vol revelar a les altres es perceben els matisos i es fonamenten unes bases sobre les que construir un feminisme que allibera, tant a les noies com als nois (d'una concepció, fins llavors, unidireccional). En la quàntica es troba la Vida.
