“Lucia és una dona forta, emocional i impulsiva. No es vol sacrificar per fer feliç el seu germà. Vol viure i estimar, així que es torna boja. Les dones passives no m’interessen com a personatges. Però Lucia, que no vol ser una víctima, em sembla fascinant, perquè hi veiem una lluita per viure. Aquesta lluita acaba amb la mort, que en aquest cas significa l’alliberament. “
Això és el que pensa la directora Barbara Wysocka sobre la protagonista d’aquest gran cim de l’òpera romàntica que és la “Lucia di Lammermoor” de Donizetti. Així és com ella la veu, tot i reconèixer que l’excel·lent novel·la de Walter Scott – també ella, un cim literari del romanticisme gòtic- i el notable llibret que Cammarano va escriure a partir de l’obra de l’escocès, opten per presentar-la com una dona dependent, enlloc d’apropar-se a la voluntat d’independència que capta la directora. I per tal de fer-nos més evidents aquests trets del personatge que passaven un xic desapercebuts en el seu context original, Wosocka treu Lucia dels boirosos castells escocesos en ruïnes que havien estat el seu decorat primigeni. I la fa viatjar cap a aquella Nord-Amèrica que s’abocava als anys 60 guiada per les idealitzades esperances de canvi que semblava propulsar la presidència de Kennedy , amb aquell programa polític seu conegut com La Nova Frontera. Casualment, aquests dies Lucia ha compartit escenari amb les representacions del fantàstic musical de Lerner i Loewe “My Fair Lady”. Doncs podem aprofitar l’avinentesa per recordar en aquest sentit que una altra obra posterior del mateix tàndem, “Camelot”, es va convertir en el disc de referència del president Kennedy. Sembla ser que el marit de Jackie – l’estilisme de la qual també s’escola a la proposta de Wysocka- , tenia l’agulla del tocadiscs gastada, de tant escoltar dia darrera dia una obra que el portava a identificar-se del tot amb l’esperit conciliador i renovador del rei Artur i els seus cavallers d’una taula redona que , en qualsevol cas, va tenir una vida tan efímera com la seva pròpia presidència. Però abans que aquesta quedés letalment truncada durant un viatge a Dallas, era habitual que els mitjans de comunicació es referissin a aquest període com “L’era Camelot” de la Casa Blanca.
Malgrat tot , i encara que tingui a tocar els canvis alliberadors que l’apassionant i convulsa dècada dels 60 va anar introduint en molts aspectes de la vida quotidiana, La Lucia de Wyosocka està destinada a no gaudir d’aquests nous drets ni canviant d’època i de continent. El seu destí, continua sent el de dependre de la voluntat d’un germà que , per tal de salvar la pròpia pell, la vol condemnar a un matrimoni de conveniència. I continua estant marcat per una rivalitat entre famílies que s’odien a mort , i que converteix al seu estimat Edgardo en matèria prohibida. No sé si Lucia i Edgardo havien llegit Shakesspeare , però en cas d’haver-ho fet, haurien d’haver sospitat que, tot i no ser ja un parell d’adolescents, el seu futur corria el perill de semblar-se massa a l’amor sense futur de Romeu i Julieta.
Lucia, ara, ja no viu envoltada de castells en ruïnes. Però la gran estança d’una mansió també en estat ruïnós – l’absència de bona part del sostre , fins i tot fa que els coloms amenacin des de les altures amb deixar-ho tot empastifat- en la qual la situa aquest muntatge, no resulta pas més acollidora. Aquesta estança que havia conegut temps millors i les parets de la qual no se’n lliuren de ser embrutades amb pintades que denoten les tensions acumulades entre els clans, es converteix en l’espai únic de tota la representació. Un espai tan ampli com opressiu, que tot sovint s’omple d’imatges d’aquella Lucia nena que també fa acte de presència físic: tot just arrencar l’òpera, la veiem pistola en mà, anunciant així el destí cap el qual s’encamina. I les confrontacions que la Lucia adulta té amb aquest fantasma de la seva pròpia infància, serveixen també de forma acurada les intencions de la directora: Lucia ha estat sempre una nena manipulada en mans del germà i del seu cercle més proper, un germà que no l’ha deixat mai créixer, i ara li toca demostrar que ha crescut d’una vegada per totes. Quelcom que deixarà en evidència quan arribi la seva mítica escena de la bogeria, que ens cantarà enfundada en un vestit més pudorós, però no massa diferent i igual de brillant que aquells amb el qual Marilyn li va cantar al seu president el “Happy Birthday” més cèlebre de tots els temps. Ja posats a fer associacions lliures, cal recordar que la Monroe va anar a la festa del seu amant en ple rodatge de la que es convertiria en la seva darrera pel·lícula, i totalment en contra de la productora ( la Fox) que la tenia sota contracte. És a dir: l’espectacular aparició de Marilyn , en va tenir quelcom d’acte de rebel·lia amb aquell punt autodestructiu que l’havia acompanyat tant sovint , i que , a pocs mesos de la seva mort, sembla ser que havia agafat ja una potent embranzida.
Val a dir que aquesta forma de presentar-nos una bogeria de la Lucia que ha estat des de sempre l’extraordinari punt culminant de l’obra de Donizetti, , es converteix també en el moment millor resolt del muntatge de Wysocka. Un muntatge que, al llarg de la primera part de la representació, no va ser del tot capaç de fer-me sentir l’espai geogràfic i el moment històric en el qual em volia situar la directora, malgrat conèixer ja les seves intencions. I és que ni la gran estança luxosament ruïnosa ni el bonic vestuari, em transmetien del tot la localització que teòricament em volien transmetre: aquest lloc i aquests vestits, podrien correspondre a qualsevol altre indret, a qualsevol altre moment de finals dels anys 50. Cert: només un nord-americà, podria presentar-se conduint un inacabable descapotable com aquest amb el qual irromp a l’escenari l’Edgardo d’un Javier Camarena que va tornar a demostrar les seves provades qualitats tenores. Però, donat que ni amb jaqueta de cuir pot semblar Camarena l’èmul de James Dean que pretén la directora, i donat que l’aparició del cotxe resulta més accessòria que útil des d’un punt de vista dramatúrgic , l’esperit d’aquella Nord-Amèrica camí de la Nova Frontera, em continuava semblant un xic intangible.
Però després de l’entreacte, , arriba l’escena de la celebració de aquestes bodes de Lucia destinades a convertir-se en unes bodes de sang. I aquí, sí: aquí , i mentre el cor del gran Teatre es converteix en la llista de convidats al convit i balla la música de Donizetti a ritme de twist, vaig sentir ja de forma tangible que aquella festa destinada a acabar tan tràgicament, podria haver-se celebrat perfectament a un saló de la Casa Blanca kennedyana ( I el molt notable disseny de vestuari, constitueix en aquest sentit un element decisiu a l’hora de transportar-nos a aquella època). Llavors, se’ns presenta l’estupenda Lucia de Nadine Sierra, lluint el seu vestit a l’estil Marilyn en el qual – i a diferència del que acostuma a passar sempre quan es tracta de la Lammermoor- no es pot detectar ni una taqueta de sang del marit al qual acaba de matar: una absència de sang que ajuda també força a transformar l’escena en el moment empoderat que vol transmetre la directora. I sens presenta cantant amb una bellesa vocal plena d’emotiva claredat i de força dramàtica brillantment modulada , exhibint talent, però renunciant a l’exhibicionisme . I demostrant les seves també reeixides qualitats com actriu al llarg dels vint minuts llargs en els quals ningú – ni els convidats a la boda, ni els espectadors que s’ho miren tot des de l’altra banda – pot deixar de tenir els ulls clavats en ella. Tot plegat ,rematat amb l’escènicament molt ben resolt suïcidi d’un Edgardo al qual li ha tocat des de sempre tenir que morir-se tot just després que l’obra assolís el seu clímax més intents . Potser de vegades, a Wysocka li costa transmetre una mica tot allò que pretenia fer-nos arribar amb el seu muntatge. Però ho compensa força, quan arriba aquest excel·lent tram final.
