L'últim acte

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Francesc Orella, Nina, Cristina Plazas, Concha Milla
Interpretació musical:
Bárbara Granados
Autoria:
Concha Milla
Sinopsi:

Un actor es desperta a l’escenari. El soroll del cruixit de la tarima envaeix l’espai. 
Silenci. Un respir. Els pulmons s’omplen d’aire i un focus il·lumina el seu rostre.
No hi haurà una altra funció, aquesta és la seva última representació. I n’és plenament conscient. 
Sobre l’escenari, els personatges que l’han acompanyat al llarg dels anys, especialment les dones, apareixen davant dels seus ulls.
Les escenes més captivadores que ha interpretat se succeeixen en una última funció, la més màgica, aquella que quedarà en el record. Un últim acte. 
I el millor dels seus amors li murmura: “seré en la teva vida el millor de la boirina de l'ahir quan m'arribis a oblidar; com és millor el vers aquell que no podem recordar”.

Crítica: L'últim acte

20/02/2019

Esperits encadenats innecessàriament

per Jordi Bordes

Txèkhov, com Shakespeare, és un mar frondós de pesca on molts directors hi volen anar a pescar. A vegades no en tenen prou amb aixecar un dels seus texts clàssics. A vegades, opten per fer-ne una dramatúrgia estirant fragments més enllà del seu teatre. Aquest és el cas de L’últim acte. L’intent de Carles Alfaro és lloable perquè intenta repescar perles com aquell Sobre els danys del tabac i les ostres. O el divertit L’ós. La peripècia, d’un actor venerat a la capital que l’homenatgen al seu poble provincià, també beu d’aquella sornegueria txkehoviana, (aquells personatges dramàtics, que ell volia retratar amb comicitat). Però el resultat queda massa empastat. 

Dóna la sensació que hagués guanyat molta més solvència si s’hagués construït de suport amb els actors (un repartiment que li agrada jugar a la sala d’assaig). Les tres ànimes, en cap moment recorden a Les tres germanes (Jordi Prat i Coll, per exemple, s'atrevia a reversionar-ho a l'aplaudida Els tres aniversaris). Francesc Orella fa retrunyir molt més a l’audiència en el monòleg de L’enemic del poble (Sí, d’Ibsen, és cert) que no pas amb aquesta lamentació d’actor que veu com la fama s’escola entre els dits i no hi queda ni un bri d’amistat o amor. En aquest sentit, el treball d’Angel Pavlovsky (en el que també intervé la pianista Bárbara Granados) Qué fue de Pavlovsky és molt més revelador i punyent que aquest dissortat actor Vassiliev. L’obra té instants divertits i d’altres de preciosos, amb la voluntat de tot el repartiment (que el completa Nina i Cristina Plazas) de servir la rèplica, o la música o el gest per a lluïment de l’altre. En aquest sentit, quan se’ls veu juganers, més espontanis, és quan la peça té aquella veritat txekhoviana. Quan Orella és com aquell malcarat amic d’Art. Seguirà creixent. La proposta, ara, és la d'un esperit lliure que se'l vol encadenar perquè passi pels revolts de la dramatúrgia. Seria mlt més engrescador si s'hagués deixat els fantasmes volant, amb la complicitat dels actor en aquest suggerent espai de focus apagats, camerinos amb reflexos ividres que expulsen notes amorosament.

Trivial