L'últim acte

informació obra



Intèrprets:
Francesc Orella, Nina, Cristina Plazas, Concha Milla
Músics:
Bárbara Granados
Autor:
Concha Milla
Sinopsi:

Un actor es desperta a l’escenari. El soroll del cruixit de la tarima envaeix l’espai. 
Silenci. Un respir. Els pulmons s’omplen d’aire i un focus il·lumina el seu rostre.
No hi haurà una altra funció, aquesta és la seva última representació. I n’és plenament conscient. 
Sobre l’escenari, els personatges que l’han acompanyat al llarg dels anys, especialment les dones, apareixen davant dels seus ulls.
Les escenes més captivadores que ha interpretat se succeeixen en una última funció, la més màgica, aquella que quedarà en el record. Un últim acte. 
I el millor dels seus amors li murmura: “seré en la teva vida el millor de la boirina de l'ahir quan m'arribis a oblidar; com és millor el vers aquell que no podem recordar”.

Crítica: L'últim acte

18/02/2019

Un puzzle mal encaixat recosit en cola barata

per Marc Sabater

L'últim acte és un espectacle estrany que s'acosta a la comèdia sense ser-ho, flirteja amb el drama sense abocar-s'hi, deixa espai a la poesia i ho amaneix tot plegat amb la música. És, per tant, difícilment classificable, cosa completament lògica perquè, de fet, la base de tot plegat és la suma de diversos textos menors d'Anton P. Txèkhov, el gran dramaturg rus que coneixem per les seves grans obres (La gavina, L'hort dels cirerers, Oncle VàniaLes tres germanes...) però que va deixar també cartes, relats humorístics, contes curts i petits poemes. Material amb el qual Carles Alfaro i Enric Benavent han construït el que vol ser "una peça de voyerisme irònic sobre el patetisme i l’absurd de la conducta humana", segons la informació oficial de la producció. 

Però... Com ajuntar peces de diferents tessitures, procedències i intencions de forma que el conjunt tingui un cert sentit? I més quan tots els textos son curiosos però no pas tots extraordinaris? Per resoldre l'equació, Alfaro i Benavent han tirat per la solució fàcil, que també potser es l'única, i ho han bastit tot plegat damunt d'un personatge, un veterà actor en decadència que es queda adormit al camerino d'un teatre la nit després de rebre un gran i definitiu homenatge. Al despertar-se, recorda la seva carrera ajudat per tres esperits femenins. 

Aquesta argamassa, però, no aguanta. La història damunt la qual s'intenten encaixar els textos de Txèkhov és fluixa, molt fluixa, i demostra com és de difícil conjuminar amb dignitat peces sense cap més relació entre elles que l'autoria, de manera que tot plegat és una mena de de Frankenstein textual bastant intractable. Té aspiracions però no passa de ser un puzzle mal encaixat recosit amb cola barata.

Damunt de tot això, poca cosa es pot fer. L'últim acte entra en coma poc després de començada la funció. Francesc Orella és un grandíssim actor, tant gran que és capaç d'aguantar les constants vitals de l'espectacle i dur-lo fins al final insuflant-li tota l'energia possible en circumstàncies molt adverses. A ell es deuen els millors moments, que aprofita amb grandíssima tenacitat. L'acompanyen tres actrius amb uns rols difícilment defensables amb alguna cosa mes que tècnica. Quan s'acosta la mort, el pacient revifa lleugerament, però ja és massa tard per evitar que mori en la indiferència. 

És possible que el nom de Francesc Orella sigui suficient per aconseguir una entrada acceptable de forma que la producció faci les paus amb ella mateixa. És possible, fins i tot, que això sigui el per què de tot plegat. Tant possible com que, a ben segur, L'últim acte no figurarà en el currículum abreujat del seu protagonista.

Trivial