El director lituà Oskaras Koršunovas ha conquerit l’escena internacional amb el seu teatre intens i torbador. Els seus treballs van a l’essència de les emocions i del treball dels actors. "Miranda" (Temporada Alta 2011), "Hamlet" (TA 2012), "Els baixos fons" (TA 2013) o "La gavina" (TA 2014) en van ser destacats exemples.
Ara és el torn d’un altre clàssic contemporani, Samuel Beckett, en concret d’una de les fites del teatre de l’absurd: Krapp, un home que enregistra la seva veu per lluitar contra el temps, un personatge perseguit per les ombres del passat. Koršunovas aborda aquest monòleg de referència acompanyat de Juozas Budraitis, un dels actors cabdals de l’escena lituana.
Miranda (Temporada Alta, 2011) ens va permetre descobrir Oskaras Koršunovas, i des d’aleshores ha esdevingut un nom de referència de l’emblemàtic festival gironí.
Fidel a la seva cita anual, i després dels seus personalíssims muntatges sobre Shakespeare, Gorki i Txèkhov, el prestigiós director lituanès ens ha presentat enguany el text d’un autor contemporani: L’última cinta de Krapp, de Samuel Beckett. Un text terriblement cru i directe que incideix sense compassió en la visió més colpidora de la vellesa, la malaltia i la solitud.
Ara bé, si la peça de l’autor irlandès és veritablement punyent, no ho seria pas tant sense la interpretació absolutament magistral d’un actor magnífic que es diu Juozas Budraitis.
Entrem a la sala La Planeta. Juozas ens espera assegut a les escales de la graderia. Sembla un indigent i una mica alienat; es tapa la cara amb les mans i emet uns petits esgarips, gruny, mou els braços... de sobte s’aixeca i, com si fos un ocell alaferit, baixa fins a l’escenari fent saltirons. S’asseu a la cadira, encén el llum de sobretaula i busca una de les cintes que s’acumulen al seu voltant: és la cinta número 5 de la capsa número 3.
Durant una hora –i amb aquell naturalisme interpretatiu astorador que caracteritza l’anomenat “teatre de l’est”– aquest actor excepcional no “farà de” Krapp; “serà” Krapp, aquest home vell, sol i decrèpit que, tancat en un minúscul habitacle, s’ha dedicat a gravar en un antic magnetòfon diversos fragments de la seva vida. Ha trobat la cinta, l’escolta, i els records de joventut el violenten, l’avergonyeixen i li costa reconèixer-se en aquest “cretí” que ara sent parlar i que el va convertir en l’home que és avui. Llavors, Krapp decideix gravar la seva última cinta on, d’una manera més asserenada, però també més adolorida, expressa les impressions que li ha causat reviure determinats episodis i, sobretot, el record de un vell amor al qual, 30 anys enrere, va abandonar.
La inquietant composició musical de Gintaras Sodeika contribueix a crear l’atmosfera desitjada i esdevé la companya perfecte del joc de veus desplegats per l’actor i, alhora, dels seus profunds silencis; uns silencis plens d’expressivitat i d’una gran càrrega emotiva.