M.A.R. Un discurso plástico a través del espacio

informació obra



Composició musical:
Dani León
Intèrprets:
Andrea Díaz Reboredo
Autor:
Andrea Díaz Reboredo
Sinopsi:

Teatre d’objectes per explicar com l’arquitectura marca formes de vida. Una taula parada és l’univers mòbil que ha triat Andrea Díaz per explicar-ho

Quantes vegades hem transformat una taula parada per menjar en un camp d’històries? Aquest joc d’infantesa s’ha convertit en mans d’Andrea Díaz Reboredo en una íntima funció teatral per explicar, mitjançant objectes quotidians (una forquilla, un plat), la vida d’una casa i la seva memòria social, familiar i econòmica. M.A.R. també és un viatge evocador a través dels materials —no és gens estrany que Xavier Bobés estigui involucrat en aquest projecte—, una coreografia de petits i precisos gestos i una reflexió sobre l’arquitectura i la seva capacitat de reflectir, amb la creació d’espais, la cultura de cada societat.

Crítica: M.A.R. Un discurso plástico a través del espacio

23/11/2021

Suau, com qui ressegueix amb un dit el relleu d'una cadira

per Jordi Bordes

Andrea Díaz repetia amb M.A.R ., una peça intimista (com A pie) en què narra una relació d’un dinar familiar. L’artista plàstica, que es va passar a la manipulació d’objectes després de veure Insomni de Xavier Bobés, explica petites intimitats. Ho fa amb una contínua transformació de la taula de menjador, que passa d’edifici, a un mapa, a instants de vida, a intimitat mig desvelada. A mig camí de la ficció i de la realitat. Posant el comptador a zero en la sobretaula de cada àpat, escoltant i observant. El mon que insinua també combrega amb el de Jordi Font a Ells i jo.

L'artista li agrada jugar amb el públioc. com si fossin els tiets de sempre, que els interroga amb delicadesa, com qui demana que liaprppin el pa o el setrill de l'oli, despreocupadament. Potser el problema d'aquesta funció és que la distància dificultava molt sentir la narració de l'artista. En realitat, no és indispensable però probablement, en la conversa es percebien més capes al treball de les mans, que contínuament va obrint i tancant caixes i vestint de metàfores i d'insinuacions sobre els personatges i sobre les diverses situacions. en el fons, el que compta és compartir aquella estona d'intimitat (sigui certa o falsa) que dibuixa una relació entrenyable i que permet connectar-hi des del silenci i l'admiració d'un món que es construeix deconstrueix per moments al davant dels ulls. Màgia de sobretaula.