M'imagino la simpàtica i sempre emmurriada gent de les ultradretanes formacions de Vox i el PP, hereus, un cop difunts, dels seus esperpèntics col·legues de C's —“tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”— asseguts a la platea del teatre, empassant-se amb el cor en un puny les invectives, ni que siguin fetes en clau d'ironia, de l'actor, dramaturg i director Alberto San Juan sobre la relació del masclisme amb els segles de l'atzarosa i mai prou glorificada història d'Espanya.
No cal dir que arran de l'estrena i les representacions a Madrid i les Espanyes, sota el paraigua de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, alguns mitjans afins als vetlladors de la pàtria van titllar de pamflet i maniqueu aquest espectacle d'Alberto San Juan en què l'actor combina el discurs performàtic amb la música i fins i tot la dansa, acompanyat com està de la seva potent banda, formada per quatre destacats músics, i una ballarina de moviment refinat contemporani (no figura el nom de l'artista) que simbolitza l'objectiu de les diatribes exposades pel protagonista, a tall de confessió per l'herència del masclisme rebuda generació rere generació.
Alberto San Juan té una espina clavada: no ser ja a temps de fer el paper de Don Juan, sí, el popular Tenorio, que els que van néixer en temps de la televisió en blanc i negre admetran que va ser una de les millors escoles a distància per fomentar el masclisme tal com s'entén avui en dia. Alberto San Juan confessa que ja en porta cinquanta-cinc a l'esquena. I admet que ara potser només podria aspirar a fer, a tot estirar, de Comendador.
Aquesta ironia no s'abandona durant l'hora i tres quarts d'un mal anomenat monòleg que conté interpretació, gestualitat, matisos de veu, imitacions de personatges cèlebres, moviment, fins i tot cançó —el primer que no li sembli bé que obri el paraigua!— i miniestriptease final, dempeus damunt una taula de taverna, com aquell qui fa un anunci de calçotets.
No hi ha dubte de la capacitat actoral d'Alberto San Juan amb intenció crítica, però sempre des d'una mirada distanciada i d'humor intel·ligent, com ha demostrat en anteriors espectacles com «Autoretrato de un joven capitalista español», «El rey» o «Mundo obrero: una historia de la clase obrera trabajadora en España».
Amb aquest «Macho grita» passa el mateix. Arrenca amb el Tenorio i passa per l'Exposició Universal de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona, però també fa salts enrere fins als Reis Catòlics, la descoberta de les dites Amèriques de Cristòfor Colom el 1492 —només li falta exigir, com volen alguns, que s'enderroqui el monument del final de la remodelada Rambla—, l'expulsió dels jueus i, sobretot, l'empremta deixada pels “moros” —dit sempre així— durant els segles de la seva dominació. Tot això, explica Alberto San Juan, ha configurat l'espanyol de raça pels segles dels segles, amén. Conclusió: tots som moros.
Sense voler ser academicista, Alberto San Juan entra en referències de frases cèlebres o afirmacions de María Zambrano, Rafael Sánchez Ferlosio, José Ortega y Gasset i fins i tot Santa Teresa, de qui interpreta el popular poema «Muero porque no muero» amb una expressivitat apassionada que fa que el nivell interpretatiu vagi pujant de to, sempre acompanyat per la banda sonora del quartet de músics que matisa els alts i els baixos del discurs i crea una atmosfera antològica d'aquella història d'Espanya que cap dels espectadors trobarà explicada així, per descomptat, en cap manual d'història. Per això existeix el teatre on qualsevol ficció acaba sent més crua que la mateixa realitat. (...)
