Emma és una noia somiadora, amb el cap ple de pardals (les coses pel
seu nom), que sempre busca fora d'ella, concretament en els homes i en
la brillantor de l'alta societat -en realitat, les seves fantasies de
totes dues coses- allò que queda palès que no pot guanyar-se o sentir
per si mateixa. Ens explica en primera persona, com qui ho conta a un
amic o a un biògraf, la seva vida des de que té ús de raó: L'estada al
col·legi de monges, on el seu aliment bàsic eren les novel·les
d'heroïnes romàntiques, i tornant a la casa dels pares, descobrir que
Charles Bovary*, un metge rural que els visita a causa d'una malaltia
del pare, podria ser la forma de sortir d'un món que ella considera poc
per a ella. Charles està casat amb una rica dona que, coses del destí,
el deixa vidu i raonablement ric al cap d'un temps. L'Emma s'hi posa bé,
i el metge la demana en matrimoni, però ja la nit de noces té una gran
decepció. Aleshores, una invitació a una festa del marquès de
Vaubyessard, a Rouen, la ciutat més important que tenen aprop, li dóna
l'esperança de fer realitat aquelles fantasies de nena. Però no és més
que un somni fugisser, que aviat la retorna, més decebuda si cap, al seu
dia a dia avorrit. I emmalalteix, portant al
seu marit a traslladar la família (ja havien tingut una nena, que no torna a anomenar en tota l'obra, de forma simptomàtica) a Yonville, un entorn menys àrid
socialment, on hi té una casa. Entre les persones que coneixen allà, es troba Léon Dupuis,
amb qui simpatitza de seguida, fins a tenir una relació adúltera, de la
que ell fugirà, a Rouen, on vol centrar-se en els seus estudis.
Decepcionada, buscant sempre a parts iguals un home i un entorn luxós
amb els quals sentir-se protagonista de la seva pròpia novel·la, troba
al seductor Rodolphe Boulanger, amb qui també viurà un romanç d'acord
als seus somnis, fins que tots dos planegen fugir... Els retards i
excuses de l'amant, i la seva posterior desaparició deixant una carta,
la fan emmalaltir de nou. Però ara carregada de deutes, difícilment
explicables, que no tindrà més remei que fer saber al seu marit, al qual
ha buscat la ruïna.
* El títol per sí mateix ja denota una desvergonyida ironia, la 'Senyora de Bovary' que de qui menys és senyora és del seu marit.
Basada en la novel·la homònima de Gustave Flaubert, aquesta versió teatral de Madame Bovary té algunes virtuds i alguns defectes.
Entre
les primeres, i deixant a banda la acurada producció, com explica el
seu mateix director, Ángel Alonso a l'entradeta, un text molt ben
escrit. Suficient per, en una hora, acostar-nos al moll de l'os de la
protagonista en una posada en escena de tot just 60 minuts que, molt
agraïdament per a l'espectador, explica el que ha d'explicar sense
fer-se llarg ni pesat.
Alguns moments realment t'atrapen i entres a
les sensacions de la protagonista, a banda que pensis que fa bé o
malament. Qui no ha sentit coses poc edificants o egoistes més d'un cop?
Qui no té les seves fantasies absurdes, però genuïnes? Però en general,
la fredor i distància amb què encara l'actriu a aquest personatge, que a
moments sembla que estigui 'passant lletra', fa que el resultat final
no tingui la passió o la profunda sensació d'allò viscut d'una història
que, i en això radica el seu encant, poc o res té de racional, i tot
d'emotiva i fantasiosa.
PD. no trobo enlloc de l'obra la més mínima justificació per a aquest 'Una cuestión de género' que resa com a lema de l'obra.
