Madame Bovary

Teatre

informació obra


Direcció:
Angel Alonso, Oriol Tarrasón
Escenografia:
Carles Pujol
Vestuari:
Ramon Ivars
Coreografia:
Maite Marcos
Companyia:
Les Antonietes
Sinopsi:

Un projecte tan irreverent amb les versions que el cinema i el teatre donen del personatge exigia una actriu capaç de reviure en l’alegria i grandesa de les seves il·lusions, en la incertesa de les seves pors, en el plaer dels seus amors y en la tragèdia dels inevitables desenganys; tot això des de la lucidesa dels records: la gran i bella actriu que és Belén Fabra. Un espectacle que necessitava la col·laboració d’extraordinaris professionals: Carles Pujol a l’escenografia, Ramon Ivars al vestuari, Maite Marcos en la coreografia i Glòria Giménez i les seves fotografies esplèndides registrant aquest magnífic i llarg viatge.

Ángel Alonso

Crítica: Madame Bovary

22/09/2016

Massa fredor per a un escenari romàntic

per Jordi Bordes

L'actriu Belén Fabra va demostrar a Plataforma (2007) la seva capacitat de connectar amb el públic. Ara, aquesta habilitat es fa imprescindible per a interprtear una Emma Bovary, que, una hora abans de suïcidar-se fa un repàs de la seva vida. És un monòleg que ha obligat a fer una recomposició notable de la novel·la de Gustave Flaubert. Amb elements simbòlics, remet als diferents homes de la seva vida (el pare, el marti, els seus dos amants). Hi ha una constant pesantor en eaquesta narració. tot i que Flaubert juga amb el narrador omniscient i que el director i adaptador de l'obra Àngel alonso hagi vulgut traslladar-la a les rèpliques teatrals (en què es confongui el parer de Flaubert amb el d'Emma, per exemple). sona sempre una primera persona molt afectada. I aixó no ajuda gens.

Sí que cal destacar la claredat de l'exposiciò. És una crònica molt ben narrada. En què s'apunta, fins i tot, el fragment d'òpera de l'arrencada. Tot i que no ho pretén és més un biopic d'aquest persoinatge literari que no pas un reflex del moment convuls en què s'escriu. Perquè quan Emma es revolta amb les limitacions de les seves fantasies (per raons de classe social i per raons de gènere, de l'època)fa un salt a l'extrem a un expressionisme que hauria de commoure l'espectador, fer-li viure la seva paradoxa terrible. En canvi, la contradicció apareix massa raonada, plorada quasi. Falten matisos a la il·luminació (és adequat jugar-hi sense filtres, això sí) peer projectar unes ombres, unes pors, unes fragilitats d'un personatge desesperat, frustrat de no poder viure allò que llegia en les novel·les romàntiques de l'internat.

Probablement, hagués estat més eficaç que la proposta escènica no expliqués tant i que actués (amb el risc que es pogués perdre el fil d'algun passatge). Belén Fabra és una actriu que s'entrega a una peça complexa. és moilt probable, que retrobi la manera de connectar amb l'espectador, de fer-li viure all´`o que ella ha patit i generar una empatia. Ara, és només un quadre que evoca al record d'una època passada. I, en realitat, hi ha motius per reivindicar una major visualització de la dona en la societat actual. El repte és que aquella Emma literària de mitjans del segle XIX combregui amb la dona del segle XXI.