Maleïda tardor

Teatre

informació obra


Companyia:
La SubTerránea
Intèrprets:
Lucía Abellán, María Andrés, Lucía Sáez, Alberto Cortés
Il·luminació:
Diego Sánchez
Escenografia:
La SubTerránea
Producció:
La SubTerránea
Autoria:
Alberto Cortés
Sinopsi:

Tots els “Això era i no era…” acaben en “conte contat, conte acabat”, tots acaben precipitant-se cap a un final, com tu i com jo. -Mentrestant, la pell s’esquerda com la terra en un sisme grau sis. Perdona que em faça riure.
Maleïda tardor reflexiona sobre com sentim el pas del temps i la finitud. És una celebració de la vida amb magnificència- ací i ara, sense comptar amb el matí-, balles?

Crítica: Maleïda tardor

15/01/2019

La tardor com avantsala de la mort

per Andreu Sotorra

Aquest és un espectacle eminentment orgànic. Espelmes, copes de vi negre, taronges, raïm, plàtans, fulles seques, simulacre de verema... I de colofó, tres ceps senyorívols que, amb el seu entortolligament de braços de sarments, sembla que simbolitzin l'entortolligament del transcurs de la vida, arrelada, com les rabasses, sota terra.

La tardor és també metàfora de l'avantsala de la mort. Per això, segurament, les tres actrius i autores de l'espectacle l'han titulat així, amb el nom d'aquesta estació de l'any, i li han adjudicat el menyspreu de “maleïda” potser perquè, de tan inevitable, no la voldrien veure ni venir, ni arribar, ni passar.

L'espectacle va ser nominat com a “revelació” dins dels Premis Max i ara en la versió catalana, en la modalitat valenciana, el seu potencial lingüístic cobra tota la força que té, entre altres coses perquè les tres intèrprets —dirigides pel dramaturg Paco Zarzoso— modelen la llengua amb intensitat i no permeten que se'n perdi cap matís, a més d'introduir en el discurs alguna expressió de caire popular, fins i tot rondallístic, com si expliquessin un conte.

Les tres actrius —vestit roig encès— a ritme de comparsa de pasdoble de banda valenciana, mig gesticulen, mig ballen, mig s'enfilen a la taula, mig veremen dins d'un cup, mig intercanvien el gest i mig sincopen un diàleg que a vegades sembla que sigui un monodiàleg, anant cadascuna a la seva. Una creació col·lectiva de cambra que no ha fet cap concessió a la “broma fàcil” i tampoc han estalviat un contingut “reflexiu i complex” i que es revela poèticament amb brillantor com una esperança escènica enmig d'un panorama que molt sovint vol passar per modern i acaba resultant carrincló i desolador. (...)