La Badabadoc ens proposa per transitar el canvi d’any Malparida, la comèdia dramàtica de la cia. La Maièutica, que aborda el tema de la maternitat i la violència obstètrica.
El muntatge, interpretat per Lis Moreno, Martí Costa Olivé i Carla Torres Danés, compta amb la direcció d’Ángela Palacios, ens parla de la Isabel, la qual té un nadó de sis mesos i està incòmoda, alguna cosa no va bé i això ha començat a afectar les relacions amb el seu fill, Gabriel, i amb la seva parella.
Un dia es retroba amb una gran amiga de qui s’havia distanciat, la Blanca, que apareix amb un embaràs avançat i amb moltes preguntes sobre el part, amb els temors propis d’una futura mare que, a més, tindrà el nadó sola. La Isabel l’acompanyarà en el procés de recerca d’un part respectat. Així doncs, emprendrà un camí que permetrà descobrir, juntament amb la seva amiga, l’origen dels problemes que té a casa: haver patit violència obstètrica.
En aquest drama ple de pinzellades de comèdia, les relacions dels personatges, les pors i els relats es creuen amb les circumstàncies que els originen: talls ficcionats de la història i dels inicis de l’obstetrícia com a disciplina. Captura i reconstrueix moments i punt de vista d´eminències, personatges icònics i persones influents que estableixen les bases de les pràctiques actuals i les seves conseqüències…
L’autora del text, Laura Verazzi, ens explica: Amb aquesta obra he buscat obrir una porta (o deixar-la entreoberta) per donar accés a un espai que està tan naturalitzat que ni tan sols el veiem. Malparida és una conversa que tenim pendent. I com sembla que no la tindrem, aleshores deixem que la Isabel, l’Amador, i la Blanca la tinguin per nosaltres. És una obra sobre la violència obstètrica, un tipus de violència masclista que sol ser negada, que resulta pràcticament invisible i que pot resultar incòmode d’abordar. Per això he mirat de fer-ho des d’un lloc sensible i empàtic, des del qual tots puguem connectar.
Què passa després del part? Apareixen sentiments confusos, de culpa o d’humiliació. Com es transita un problema que no existeix? Com es supera un dolor basat en alguna cosa que no ha passat?
Documentació, articles, llibres, relats i testimonis han estat la base per construir els diàlegs d’aquesta obra. Són reals. Testimonis de primera mà portats a escena. Algunes veus, però, han estat imaginades en el procés de creació.
Ángela Palacios (Mirta en espera) dirigeix un text sobre la violència obstètrica de l'autora Laura Verazzi: sorgeix, diu l'autora, de testimonis reals. I ella ha construit (s'intueix) l'altra cara de la lluna a partir de ficcionar la història de la cirurgia obstètrica. No sembla adequat parlar de teatre documental objectiu perquè no procura compensar les dues parts d'un conflicte (el debat sobre la violència obstètrica en el part) si no que la vessant mèdica afegeix farsa al relat. L'obra argumenta que aquest dolor, no percebut d'entrada, propicia el distanciament d'una mare, Isabel (Carla Torres Danés), al seu fill Gabriel. Aquest fet converteix en irrespirable la relació amb el seu company Amador (Martí Costa Olivé). El conflicte plantejat latent però sense esclatar es comença a resoldre a partir de l'aparició d'una antiga amiga (Blanca, interpretat per Lis Moreno) que vol que Isabel l'ajudi en el part natural de la seva criatura.
Un mòbil fet de bisturís i amb un fórceps d'element central presideix l'habitació de Gabriel. És la representació de l'agressió que s'ha produït en el seu naixement. La parella no ho percep d'entrada però, a mesura que comprova la diferència amb el tractament de l'amiga, s'adona que es van sentir arraconats per una dinàmica pragmàtica de resoldre parts evitant complicacions i retards en els naixements. Per això, hi ha més parts per cesàrea en els hospitals privats que en els públics, com es demostra en aquest article.
L'obra, tot i això, es planteja en uns termes maniqueus, que la desacredita. Hi ha una voluntat de trencar les escenes amb els canvis de vestuari (les bates i el coixí representant el fetus que va saltant de Blanca a Isabel i viceversa) són innecessaris: n'hi ha prou en la gestualitat assajada de les noies embarassades. També hi ha una excessiva força dramàtica amb els plors de'n Gabriel, amb un insistent i cansat fluorescent verd. Les escenes de l'evolució de la història de la cirurgia són prou inexactes i no aporten gaire res al quadre. Sí que és cert que hi ha intensitat dramàtica entre els tres intèrprets. També és destacable que l'escena final flueix i aconsegueix emocionar a l'audiència. La proposta és un cop de destral al món del bisturí quirúrgic. Potser volien advertir d'una amenaça i l'han eliminat a canonades.