El col·lectiu Mambo Project investiga la història poc investigada. La del dia a dia. La de les dones. La de la realitat social de fa dues generacions. La de la vida en un sistema que imposava el seu model. I ho fa des de la mirada del segle XXI, generant un emotiu diàleg intergeneracional. El resultat és un espectacle divertit, crític i molt tendre que interpel·la a joves i grans.
Entrem literalment al menjador de la iaia amb taules allargades plenes d'objectes de l'època: llibres, fotografies, mantellines, coberteria, nines de porcellana, material de cosir... Al voltant, pantalles de diferents mides i formats on es projecten gravacions en directe dels mateixos intèrprets i fins i tot una llista d'Spotify amb els temes "bailables" de l'època. El contrast es veu també en els diàlegs. La proposta parteix de reproduir amb verbatim converses amb iaies a través de videotrucades (pot haver-hi una comunicació més actual?). Si, d'una banda, aquest sistema reprodueix el llenguatge i les emocions de les entrevistades d'una forma directa i natural, de l'altra també permet a la cia., com a entrevistadors, manifestar els dubtes i les sorpreses del públic d'avui.
Assistim a una proposta immersiva en 360 graus. Els actors es mouen al voltant i pel mig de les taules en una coreografia ràpida i perfectament estructurada. Un dels grans encerts és la proximitat i la interacció amb el públic. La delicadesa amb què tracten els objectes em fa pensar en el Xavier Bobés de Cosas que se olvidan fácilmente. Com ell, els Mambo Project saben aprofitar la intimitat, la força que tenen les anècdotes explicades en petit comitè com secrets xiuxiuejats. I com ell utilitzen el públic, que es converteix en part imprescindible. Es comuniquem amb la mirada i el guien cap als moviments que necessita l'espectacle, l'inclouen i el fan participar, el conviden a ser còmplice amb subtilesa i un xic de trapelleria, una invitació que s'accepta de bon grat.
El que detallen és una vida genèrica feta dels retalls de moltes vides. I potser el que es troba a faltar és la dissidència, alguna vida que hagi sortit de la norma. I és que no totes les iaies (ni totes les dones grans) han complert els cànons de l'època. Les generalitzacions ja ho tenen, això.
En tot cas, la proposta és un homenatge a un gruix de dones d'una època, un recordatori d'allò que tots saben, però que a vegades costa de creure: que va haver-hi un temps en què les nostres iaies van ser nenes i dones. Com explicaran el present les nostres netes? Espero que ho facin d'una forma tan propera, emotiva i bonica com ho fan avui els Mambo Project.
