Les iaies són un bé material que els adults no acabem de valorar més que per quan ens fan els favors de quedar-se els nostres fills. D’acord. Ok. Potser sona massa a tòpic, a generalització. Però el valor que li donem a una iaia de ben segur que no és ni la meitat del que hauríem de considerar tenint en compte el seu recorregut vital. Precisament, d’això se n’encarrega la companyia Mambo Project que ha conquistat la Mostra d’Igualada amb Iaia, un projecte que barreja teatre Verbatim, teatre interactiu i vídeo.
Quan varies veus de iaies es presenten, diuen any de naixement, indret i altres dades biogràfiques bàsiques, els 4 o 5 intèrprets que ens han donat la benvinguda vestits amb pantalons caquis i polos o camises clares (tanmateix, un uniforme més aviat atemporal) repeteixen les frases que diuen les àvies. Aquesta duplicitat sols ens marca el que serà la tendència a partir d’aleshores: aquests faran de les iaies que han anat gravant (i les quals anirem escoltant al llarg de la funció) i representaran les diverses escenes que expliquen per fer-nos viure les experiències que van viure a la seva intensa vida.
La posada en escena és clau, tot succeeix en una espècie de menjador amb sis taules, a cada taula hi ha tot d’objectes: canastilles, tapets, brodats, barrets, coixins, cintes de cassette, plats, un escudeller, àlbums fotogràfics, etc. Tots aquests objectes distribuïts estratègicament a cada taula serveixen per vestir cada escena que aniran recreant les diverses iaies. La primera la infància amb les monges on veiem com les ensenyaven a brodar, a repassar la llista de la canastilla i altres tasques que les preparaven per ser unes mares com calia. L’abnegació de les iaies, però, no tapava la seva frustració que anys després fan palesa en les converses enregistrades. Seguim i arribem a la joventut i als primers “novios”, les obligacions d’anar a missa, les fugides al cinema a veure pel·lícules com Casablanca i com la censura feia de les seves. I els guateques, potser dels millors moments de la seves vides. Clar que en el ball sempre estava el del garrot que podia anar per darrera a picar l’esquena si veia que no hi havia la distància suficient entre parelles. Després passem al casament, i el viatge de noces. I la nit de noces. La mala nit de noces, on servidor va haver d’agafar la creu que coronava el llit nupcial i espantar la libido que poguessin tenir. I l’embaràs, la gestació i la criança dels fills que van tenir. Unes, uns quants; les altres, menys de l’habitual. Però totes van haver de sacrificar somnis, anhels. Ambicions que la societat i el deure imposat les obligava.
El que és preciós d’aquest muntatge és que et dóna a conèixer de viva veu detalls ben vius d’aquestes vides, històries que ara ens semblen inversemblants i que revaloritzen les vides d’aquetes iaies que malgrat tot continuen transmetent alegria i joia de viure. Per això no és d’estranyar que una de les frases més memorables i que pren més sentit sigui que per elles és molt important ser iaia, sentir-se iaies. “La sensació de quan vaig agafar el meu net és la més bonica que he tingut mai”. I no ens estranya. La seva maternitat no ha estat precisament un regal de Déu en molts aspectes. Encara que, lògicament, ninguna d’elles gosaria dir en veu alta.
La posada en escena funciona i ho és també gràcies al seguiment per vídeo doncs es van gravant uns a altres o a si mateixos parlant a càmera com les iaies que han gravat per videoconferència, tot i que en cap moment se les veu. Bé, de fet és l’as que es guarden a la màniga pel final. Una cançó que cantaries? Una dels guateques. I tot i negar-se en un principi, les acabem veient a totes cantant el Mira que eres linda de l’Antonio Machín. Cap d’elles, diuen abans que acabi, és la meva iaia, però podria ser-ne cada una d’elles. Un dels millors homenatges i més verdaders que mai s’hagin fet a les iaies i per posar-les en valor.
