Deixem-nos de subterfugis. A la primera escena del primer acte de la “Manon” de Massenet, el llibret indica que som a l’exterior d’una posada. Som doncs en front d’un d’aquests típics i molt transitats establiments d’hostaleria que , al segle XVIII ( el segle en el qual Manon va fer la seva primera aparició literària de la mà de l’abat Prévost) ,venien a ser punt d’obligada parada per a totes les diligències que circulaven per la regió. Però tal i com ens insinua ja aquesta primera escena, les posades no solament podien oferir un àpat reconfortant abans de tornar a emprendre la marxa, i una habitació reparadora si s’apropava la nit. A la posada de la Manon original ja s’insinua prou clarament que aquí , a banda de la carn que se serveix al plat, circula també una altra mena de carn que se serveix més aviat al llit. I per cert que també d’aquest tema en sabia força el nostre abat-escriptor, un home de l’església amb costums diguem-ne que tirant a llicencioses , al qual li va tocar més d’un cop agafar ràpid la diligència, per tal de fugir per cames dels problemes que li havien originat els pecats de la carn (entre els d’altres febleses seves). I cal recordar en aquest mateix sentit que “Histoire du chevalier des Grieux et de Manon Lescaut” , el llibre en el qual la protagonista de l’òpera de Massenet és encara un personatge relativament secundari i en el qual rarament pren la paraula , va voler ser presentat per Prévost com un relat moralista escrit per advertir els joves cavallers i les joves damisel·les sobre els perills que comporta lliurar-se a les temptacions tant de la luxúria, com del luxe . Però per molt exemplars que fossin les intencions de Prévost ( o per molt que volgués presentar-les com a tals) , el cas és que els seus arguments no van resultar prou convincents, i la novel·la va ser ben aviat considera com un text depravat per bona part de la societat de l’època, i condemnat a ser prohibit en molts indrets. Quelcom que, de ben segur, va contribuir d’allò més a augmentar la seva enorme popularitat. Una popularitat també reflectida al món de l’òpera; Massenet a banda, la noia Lescaut li va inspirar alhora a Puccini una molt notable creació, i és va convertir en el punt de partida de l’obra de Hans Wener Henze “Boulevard Solitude”. Totes aquestes versions, per cert, van passar per l’escenari del Liceu quan el Gran Teatre li va dedicar un cicle al personatge al llarg de la temporada temporada 2006/2007. I cal afegir que, llavors, l’obra de Massenet va estar molt ben representada ,gràcies a un memorable muntatge de David McVicar.
Però tornem a una posada que, com us avançava, a l’espectacle dirigit per Olivier Py que ara arriba al Liceu se’ns presenta ja sense cap mena de subterfugis. Som a un indret a tocar d’una estació de tren ( oblidades les diligències, Py fa que el ferrocarril circuli per aquí de forma ben visible) que s’assembla molt a un barri de llums vermelles , com ara aquell tan cèlebre d’Amsterdam que en aquests moments és objecte d’una intensa polèmica derivada del seu possible canvi d’ubicació. Aquí, els llums de neó que tant li agraden d’altra banda a qui ha estat també al llarg d’una dècada ( se’n va acomiadar el passat estiu) director del llegendari festival d’Avignon , anuncien hotelets que, evidentment, en tenen poc d’establiments familiars; només cal fixar-se en les molt gràfiques formes que adopten sovint els seus reclams lluminosos. I per si de cas el versàtil i força mòbil decorat dissenyat per Pierre André Weitz no ho deixés prou clar, Py , tot just aixecar-se el teló, fa que llisqui per l’escenari la coreografia d’unes amazones lleugeres de roba que , com deia un company del món de la crítica escènica, ben bé podrien haver pogut formar part de la troupe del mític i ja difunt Crazy Horse . Aquestes noies en toples, cavalquen segudes damunt les espatlles de ben acomodats i ben vestits cavallers amb les butxaques ben plenes que ara avancen a quatre potes, tot i que la seva aparent servitud no sigui altre cosa que una mostra més del seu domini; l’aparent submissió, forma part del desig que han comprat. Crazy Horse a banda, aquesta cavalcada inicial podria formar part del programa de qualsevol altre dels grans cabarets llegendaris del París de la Belle Époque, o d’altres èpoques belles o no tan belles molt més recents: el conjunt visual respon a una atemporalitat tirant a contemporània , però molt oberta a nivell cronològic. I per aquest escenari amb quelcom de sòrdidament ostentós es fa també ben tangible tota l’estona que Py no solament té esperit cabareter, sinó que el director porta vistos molts musicals anglosaxons d’aquests que venerem els apassionats aficionats al gènere. Ben aviat, les prostituïdes coristes/actrius (a l’original, el teatre és la professió oficial de les noies) que cavalcaven a lloms dels seus “protectors” o que s’exhibien descarades des dels balcons d’aquets hotelets de mala fama , es posen en fila per tal d’oferir-nos una mena de succedani de l’emblemàtic “Big Spender” inclòs al musical “Sweet Charity” . I si no sabeu de què us estic parlant, no us perdeu la recent estrenada segona temporada de la sèrie “Schmigadoon!” (ara coneguda com a “Schmicago!” ) , aquesta mena de gran homenatge paròdic al gènere farcit de grans estrelles de Broadway en el qual, l’esmentat “Big Spender” gaudeix també d’un moment estel·lar.Ja posats, Py no dubta tampoc en fer caure una mica de pluja damunt uns coloristes paraigües que podrien forma part de la’trezzo d’un altre musical, el nom del qual no cal ni esmentar . Sigui com sigui , per a bé o per a mal, Py pertany a aquella mena de directors amb un univers escènic creat partint d’un patchwork que acaba resultant radicalment personal. I sigui com sigui , per a bé (quan connectes amb ell, com és el meu cas) o per a mal (quan tot el que veus et sembla superficialitat kitch que traeix l’essència de les essències originals, com passa en altres casos ), el cert és que Py , fent ús d’un molt desenvolupat sentit de l’espectacle notablement seductor, sap com crear un fil conductor entre els seus muntatges. I aquest fil conductor, té a veure alhora gairebé sempre amb la seva pròpia biografia. Py ha comentat sovint fins a quin punt els seus espectacles volen visualitzar l’aparent dicotomia que suposa viure lliurament una existència que reivindica tant el seu catolicisme com la seva orgullosa homosexualitat. I posa cara a cara les dues reivindicacions , tot mostrant que allò que sembla contradictori pot convertir-se en complementari. Tot això ja es feia present en aquella esplèndida “Lulu” vista també al Liceu fa uns quants anys que tants paral·lelismes estètics presentava amb l’actual muntatge. I es fa encara més aclaparadorament evident en una obra com aquesta. Una obra en la qual el xoc entre la religió i la sexualitat no consagrada pels sagraments , el desig i la obligació , les arrels familiars i culturals i l’atracció per tot allò que s’allunya d’aquestes arrels, formen part fonamental del conflicte que , després d’haver circulat per terrenys lleugers durant bona part de l’acció, acaba donant pas al drama amb final tràgic.
Fins i tot encara que només respongui a una necessitat logística, el decorat exuberant del barri vermell que reclama sensualment l’atenció del potencial client , es capgira més en davant adoptant la seva més rigorosament austera aparença. Les parets luxurioses , es transformen així en les nues parets (tret d’un significatiu Sant Crist que fa caure a terra la irrupció del desig renovat) del convent en el qual s’ha refugiat el cavaller des Grieux quan s’ha vist traït per la seva estimada Manon. I aquest canvi derivat potser només d’una necessitat logística, acaba adoptant també un potent valor dramatúrgic. Tal i com i li ve a dir al cavaller els seu mateix pare, en el fons el que ha fet l’antic amant de Manon ha estat substituir un pecat de la carn que no era altra cosa que un acte d’amor, per un pecat de l’orgull: el cavaller, s’ha tornat un esser vanitós que busca amb afany l’adulació de les seves feligreses. I quan irromp la vanitat, cal introduir la Vanitas, el recordatori de la frugalitat de tot plegat que, des del Barroc, sovint fa la seva aparició en forma de calavera , pintada per exemple al racó d’un quadre. O exhibida estentòriament amb forma de màscara, com fa l’estupenda Manon de Nadine Sierra, la magnífica soprano nord-americana que demostra també ser una meravellosa actriu, capaç en tot moment de transmetre el delit per la vida , pel plaer, per l’amor, pel sexe, pels diners i pel luxe (tot alhora) d’un personatge que respon i no respon també alhora a aquell model de femme fatale en el qual, sovint se l’ha volgut encasellar. Ingènua, descarada, lúcida, dona objecte i alhora, subjecte que dibuixa el seu propi destí , encara que aquest porti cap a l’abisme, la Manon de Py i Serra es posa la màscara calavèrica just en el moment en el qual aquesta màscara ve a donar-li a les paraules que està cantant la seva plena i lúcida significació. Encara que tant ella com el seu cavaller puguin quedar puntualment enlluernats pels esclats romàntics que emet una gran bola de discoteca que també acaba transmeten la seva lúdica brillantor a tota la gran sala del Liceu, la visió de Py ens deixa alhora ben clar que darrera la lluentor , la gran roda de la fortuna ( un altre potent recurs escenogràfic de l’espectacle) li té reservada a la Manon una molt mala fortuna. Encara que , per tal d’atenuar-la amb una mica de fantasia reparadora, Py la vesteixi irrealment quan s’apropa el final tal i com vestia en els seus dies d’esplendor. I encara que el director, en un dels pocs moments en els quals la temptació del kitch redundant li juga una mala passada a la posada en escena,faci brillar el seu nom entre les estrelles del firmament. Cert: comportar-se mesuradament, no forma part dels paràmetres creatius d’un Py que tendeix en tot moment cap a l’excés visual. Però d’entre l’excés, n’acaba sorgint un espectacle més que notable.
