Mar de fons

informació obra



Intèrprets:
Rodo Gener, Lluqui Herrero, Albert Mèlich, Carles Molinet, Rosa Serra
Músics:
Agustí Aguiló, Miquel Àngel Aguiló
Dramatúrgia:
Pere Fullana, Jaume Miró, Carme Planells, Aina Salom
Direcció:
Pere Fullana
Escenografia:
Jordi Banal
Vestuari:
Antònia Fuster
Il·luminació:
Toni Gómez
Vídeo:
Lluís Ortas
Composició musical:
Miquel Àngel Aguiló
Ajudant de direcció:
Xavi Nuñez
Companyia:
Israel Galván
Autor:
Sinopsi:

La companyia degana del teatre illenc i el Teatre Principal de Palma porten a escena la història de la repressió feixista a Mallorca, un dels territoris més immediatament castigats per l’alçament franquista del juliol del 1936, a partir dels testimonis del desembarcament republicà. Dirigit per Pere Fullana.

Crítica: Mar de fons

23/03/2019

La por atenalla i la farsa rebenta aquest silenci

per Jordi Bordes

Iguana Teatre ha fet una mirada als seus conflictes des de les Illes. La Guerra Civil es va viure, com sempre, amb matisos molt diferents, isolats, envoltats d'aigua. I encara, ara, n'és víctima. Un capítol que també va pecar de la desorganització republicana (descoordinació entre comunistes i anarquistes i falta de suport de Ministeri de la Guerra de la República) però que s’ha allargat fins a avui. La companyia posa blanc sobre negre personatges que van agreujar la violència i l’abús. De les files feixistes italianes, però també de l’Església i societat mallorquina. El més interessant d’aquest muntatge és la capacitat d’Iguana de perfilar l’ombra de la por, de l’amenaça, des del desembarcament a Porto Cristo fins a la mort del dictador Francisco Franco al llit. Lluís Pasqual ja havia fet una immersió en els soldats de la lleva del biberó, a In memoriam, a partir de converses amb supervivents d’aquella traumàtica història. Va ser un capítol vergonyós (dur a les trinxeres nois massa joves) de la Guerra Civil. Queda molt per reconèixer i per desenterrar, arreu.

La repressió feixista no es va produir fins després al desembarcament. No hi havia hagut purga de membres defensors de la República els mesos abans de la invasió (o alliberament, segons qui valori l’acció) propiciada per l’expedició d’Alberto Bayo. Iguana Teatre ha fet servir la farsa habitual en la seva trajectòria per caricaturitzar la maldat i l’excés el Conde Rossi i el sacerdot Julià Adrover, però també cita als escamots que es prenien la llei pel seu compte (com el de’n Pep i la resta). Però també revela com el turisme i la necessitat de superar un capítol de vergonya, ha permès tapar i oblidar massa innocents enterrats sota les platges. I com la societat ha anat creixent silenciant (voluntàriament, o no) aquell episodi. La història i la terra s'han venut als nous invasors: els turistes com ja insinuava Acorar (La Seca, 2013), d'Antoni Gomila.

Per a Iguana Teatre era imprescindible representar aquesta obra per donar llum a la seva memòria històrica. També fer-ho des de Barcelona, des d’on va sortir la tropa de Bayo (molts soldats hi moririen sense ni haver avisat als pares que havien estat destinats a l’alliberament de Mallorca). En aquesta posada en escena molt cuidada amb una banda sonora constant (per què el violoncel s’adapta tant bé a la veu humana i, a la vegada posa so a l’aviació), se situa fàcilment l'espectador en aquesta panoràmica temporal. Amb unes interpretacions amb molts registres, i sempre ben afinades. 

La música sigui per les modes o pel turisme aclapara la llengua, una coincidència a la dramatúrgia d’Els Jocs Florals de Can Prosa (TNC, 2018). Iguana Teatre, com Pasqual, juguen amb una representació dels soldats un punt èpica però que, tot i la seva por, no empatitza amb el públic. La seva amplitud impedeix aprofundir en el dolor íntim. El retrat és valent, però en l’àmbit de la societat, sense aturar-se en la peripècia d’un sol testimoni. És una decisió formal. Sí que ho feien les milicianes de Diari d’una miliciana (La Seca, 2016) o Et vindré a tapar, (La Seca, 2015) per exemple. El teatre d’Iguana narra i destapa vergonyes, emociona puntualment, però se li troba a faltar la veritat, la capacitat de sortir del personatge i dirigir-se al públic (com a Màtria). La por atenalla.