María Pagés - Entremos en el jardin

informació obra



Direcció:
María Pagés, El Arbi El Harti
Coreografia:
María Pagés
Vestuari:
María Pagés
Intèrprets:
María Pagés, José Barrios, Ana Ramón, Sara García
Dramatúrgia:
El Arbi El Harti
Músics:
Rubén Levaniegos (guitarra), David Moñiz (violí), Sergio Menem (violoncel)
Il·luminació:
Pau Fullana
Composició musical:
Rubén Levaniegos, David Moñiz, Sergio Menem
So:
Enrique Cabañas
Sinopsi:

Reconeguda internacionalment pel seu personal concepte estètic de l’art flamenc, María Pagés és una de les grans renovadores d’aquest ball sense oblidar el caràcter més clàssic d’aquesta disciplina. Té una gran capacitat per convertir un art tradicional en contemporani, el seu flamenc és ple d’apartats per a tots els gustos. Convençuda que l’art porta en la seva essència un profund compromís amb la vida i amb la memòria, aquesta bailaora d’elegància majestuosa torna al Festival Castell de Peralada amb un nou espectacle de gran càrrega poètica i potència estètica creat expressament per a aquesta ocasió. A Entremos en el jardín María Pagés, acompanyada de dues veus femenines, una guitarra, un violoncel, un violí i una percussió, desenvolupa en aquesta coreografia la convivència harmònica de la contemplació creativa i el ritme desenfrenat del cos a la recerca del desig absolut i de la música flamenca tocada per la gràcia de les cadències sublims. La poesia, en aquest sentit, és el camí dramatúrgic d’un viatge a la descoberta del jo enfrontat a la nuesa de la seva naturalesa, sempre modelada a força de moltes ombres i alguna que una altra llum que fa possible que puguem entreveure una tènue línia de felicitat per buscar-la indefinidament.

Si voleu veure l'espectacle, estarà actiu fins demà divendres, clicant aquí.

Crítica: María Pagés - Entremos en el jardin

12/08/2020

Traspassar la freda pantalla

per Jordi Bordes

El Festival de Peralada no va voler renunciar a anul·lar el festival, com bona part dels seus companys de calendari. Evidentment, en una situació d'excepcionalitat, es va haver d'inventar un format d'excepció. Tot i que hi havia un grapat d'espectadors a la platea de Peralada (distanciades entre elles i a l'aire lliure) es convocava el públic fidel a travès de la projecció en streaming. María Pagés va entrar en aquesta aventura, amb una intensitat que aconseguia traspassar la freda pantalla i amb una austeritat que l'evitava gastar els eu humor tant pròxim. En comptes del seu quadre de ball que apareix en els seus canvis de vestuari, al solo de la bailaora li acompanyaven els músics que acaparaven l'atenció en les diverses pauses. Sempre els braços, com molins projectaven línies infinites més enllà de l'escena i les faldilles anaven destil·lant del negre als terrossos amb unes faldilles, cada cop més amples i vaporoses, que coincidien amb uns petinats, cada cop més sueltos.

Com ja és habitual al flamenc d'arrel se li suma la lletra, de vers destil·lat, i una compentetracióamb els músics que aconsegueixen agermanar el so amb el moviment, ben atents als girs coreogràfics. Pagés va obrir l'escena de Peralada amb una proposta que, precisament, sortia lentament pel mig del passadís central. Convidava a seguir-la i a atendre el cartell que alternava xerrades amb actuacions dels còmplices habituals de Peralada. Ella sortia del jardí deixant una estel·la quasi de silenci i retir que tothom aspira a què es pugui tancar amb una edició intensa i complerta l'estiu vinent, a Peralada.