Saltar per existir. Un moviment i un ritme repetitiu són la base d’un espectacle protagonitzat per un ésser mitològic i coreografiat, imaginat i interpretat per una artista que treballa la noció de la transgressió.
Al voltant “d’una pulsació ventral que provoca una oscil·lació vertical”, és a dir, d’un salt sostingut, i d’un mite, una divinitat de l’aigua de l’África central i de la diàspora, Mami Wata, s’estructura Mascarades, el solo d’una artista que es confessa incapaç de separar la creació de la interpretació. A escena veureu un ésser híbrid i ambivalent, potser monstruós, que viu entre l’aigua i la terra, com una sirena. Se la considera lligada als conceptes de plaer i voluptuositat, però també a la mort. La veureu sovint en les obres de pintors congolesos i molts cops té la pell clara i envoltada de pintes i miralls, de joies i perfums, símbols del luxe i del poder monetari associats a Occident. Pot ser que Mami Wata representi d’alguna manera la relació ambivalent entre el continent negre i Europa?
S’ho pregunta Betty Tchomanga, una artista francesa amb ascendents camerunesos que utilitza, en aquesta creació, uns salts verticals i repetitius acompanyats de música electrònica i veu en directe. Sons de club i d’arrel africana sonen constantment, com una pulsació que sembla procedir de l’interior del cos de la intèrpret. Ella és una artista formada al Centre National de Danse Contemporaine d’Angers. Ha col·laborat amb grans coreògrafs europeus, però l’any 2014 va trobar una de les seves principals influències en el treball de Marlene Monteiro Freitas, una artista extravagant i diferent nascuda a Cap Verd (la vam veure al Grec 2022 amb Idiota i la veurem enguany amb Israel Galván), amb la qual va treballar una temporada. Des de l’any 2016 és coreògrafa associada de la companyia Lola Gatt, amb base a Brest (França).
Betty Tchomanga té una notable habilitat en connectar. Amb el més enllà, amb la tradició, però també amb el públic. Viatja de la vulnerabilitat a una mena de sobreseguretat, per sobre dels temps, esdevé quasi immortal i etèria, intocable, quasi destinada com a tresor de bons auguris. Ho explica amb la seva dansa i, efectivament, es confirma amb la sinopsi en la qual es dóna a conèixer el mite de Mami Wata.
Tchomanga, emergeix quasi amb els ulls en blanc, com drogada a punt d'un sacrifici. Ella se sent vulnerable i s'arrauleix amb moviments repetitius acompanyat d'una música electrònica i un ressò de tambor rítmic. Situada en aquella mena d'altar, les cames amagades sota el groc de la capelina remet a una mena de sirena indefensa. Allà, però, es produeix la transmutació en un ésser, ara molt més valent, que s'encara amb el públic.
Per respondre al mite de cara més blanca que el cos, la ballarina s'ha pintat de negre braços i ventre, i, amb la suor, va tacant la capelina de l'inici i la samarreta més clara. Hi ha una sensació d'una invocació, com els exorcismes que Jacint Verdaguer en seria secretari i que CaboSanRoque van expressar a Dimonis. És una peça petita, però intensa, d'una càrrega ritual, ancestral, amb un cos que busca l'esgotament i que, al final, fa un darrer gir d'apropament al públic com incitant-lo al seu ball etern, entre la Vida i la Mort, el desig i la culpa, la generositat i l'egoisme. Trasbalsa i se t'emporta.
