En un cementiri d’una petita localitat qualsevol i responent a la crida del ritual, emergeixen de sota terra uns quants éssers enterrats allà. Els morts reprenen, amb dificultat i un gran desig, la seva respiració, el seu moviment, la seva paraula. La memòria del col·lectiu del qual han format part els duu a recrear la infantesa, les seves festes, danses i cants, les seves tradicions i litúrgies, la seva relació amb l’entorn rural. Es reconeixen i es congreguen en la figura del cor, que els permet “viure”, per recordar i jugar sobre aspectes del que va ser la seva vida; en definitiva, expressar-se des del plaer d’estar junts.
Del mar d'incerteses que hi ha en una vida humana, hi ha una certesa indefugible: la mort. Avui, molt amagada, en la societat occidental, és un element que provoca reflexions durant totes les èpoques. Bojum Teatre presenta una mirada alliberadora. S'imagina un cementiri prou feliç en què els morts conviuen i aprenen a trobar les virtuts del seu nou estatus. Tant, que una amiga dels difunts, encara viva, els demana un cop i un altre que avisin a la Mort, que se l'ha oblidada, que ja ha viscut prou. Que vol compartir terra i humitat amb ells.
La mirada és coral i amb un regust ancestral buscat. Hi ha una sonoritat, com d'ultratomba, una música popular quasi lúdica de diferents cultures (van anar construint la peça amb actors de diferents cultures el que va significar una suma fèrtil). El seu cementiri no és tètric ni fa por. És, més aviat, cordial. Per les històries que expliquen els seus finits, que s'amunteguen amb prou convivència en nínxols i també compartint la terra, hauria d'estar enclavat en una zona rural, de treballar el camp, de viure sota el pes de la tradició i les formes socials, d'amagar les infidelitats o aquells gustos mal vistos per la societat.
La religió també hi plana. Sovint, els personatges se senten enganyats. Perquè només han treballat sense poder gaudir de res. Perquè han cregut en un Cel que, ara, sembla una quimera. Perquè ells estan convençuts que símplement es van adormir profundament a la vora del foc i que un dia haurien de despertar. Aquests éssers ballen canten, es desplacen aparentment de forma anàrquica i no es cansen de repetir les històries. Hi ha dolor, sí, també. Quan un noi recorda l'amor a la Carmeta mentre viatjava cap a l'exili i un avió va disparar la columna de desarmats i afamats que caminaven en filera per la cuneta de la carretera. O quan la filla no nascuda mira de conciliar-se amb la mare que deuria morir al part per una complicació de darrera hora. Els morts es poden amuntegar lúdicament sota terra però és una imatge escabrosa quan ho fan sobre d'un carruatge, que recorda a les imatges de víctimes de les guerres. O de la pesta. Són quadres d'una expressivitat corprenedora.
Com la companyia Dei Furbi, tot i que els falti (si més no en l'assaig general que vam presenciar) un cert ordre per no tapar el focus de l'acció principal, fan un treball de gest, de moviment, de cant i teatral prou suggerent. Evoquen un món oníric, amb instants dramàtics i altres de còmics i, fins i tot, un punt grotescos. Si el cementiri fos urbà i dels 80 es deixarien enamorar per Mecano amb el "No es serio este cementrio". En realitat, arrela més profund, amb encert. No es queda amb la caricatura d'uns zombies. Indaga en els seus passats. Per això, respira molt més a "El conte dels dos suïcides" que Sílvia Comes i Lídia Pujol cantaven pels finals del segle XX. Una retrobada als ancestres que té un punt d'esperançadora, d'alliberadora tot i que signifiqui deixar que el cos es podreixi.
